dimarts, 13 d’abril de 2010

CARTERA DE CUIR

-No fan res de bo!! Quaranta i pico de canals i no fan res!!
Tanco la tele d'un cop al botó vermell del comandament.
-Va, a buidar rentaplats!
-Ja vaig, mama.
Hi vaig corrent, no cap a la cuina sinó cap al carrer, a jugar una estona amb el monopatí,que ja començava a estar desgastat de tanta fricció contra l'asfalt, que a vegades tenia pedretes i altres porqueries que feien que la meva taula s'estigués quedant tan fina com una làmina. Vaig saltar i vaig girar la meva taula 180 graus i anava a fer-ne 180 més per a completar 360 però no em quedava temps i vaig aterrar amb les rodes perpendiculars respecte la meva direcció planejada. Em vaig esgarrapar tota la cama amb la tapa del fanal, i se'm va tacar la vamba de sang. Vaig fúmer un crit i la meva mare, que m'estava buscant a sota el sofà, va sortir fora i em va veure estirat a terra i va fer cara de ''aturadacardíacaimminent''.

Em va portar fins al sofà i anà a buscar tovalloles per tota la casa. Deu minuts més tard, se'm va parar l'hemorràgia i ma mare vingué amb un drap de cuina, rondinant que no sabia què passava amb les tovalloles en aquesta casa, que despareixien d'una manera misteriosa. Amb aquelles que va arribar el meu germà, que ens va explicar que el veí havia trobat una cartera al carrer veig sortir amb el meu germà i vam anar a casa d'en Salva, a la porta del qual ja hi havia la mare de la Laia.
Vaig mirar-me la cartera. Pel tamany i la forma vaig poder definir que era de dona. A dins hi havia carnets, mapes i diners, en els quals hi havien euros, lliures i altres bitllets que no vaig reconèixer. Quan el meu pare va arribar ens va explicar que eren pesos mexicans, francs suïssos, dòlars,dòlars ausraliàns, yens, corones suèques, dínars libins i dírhams marroquins. Jo vaig veure números molt alts en aquelles monedes impreses. Després vam mirar-nos els mapes i eren de xarxes de transport públic be moltes ciutats com ara Berlín, Johannesburg, Taixkent i Bagdad.
Al passaport hi havia la foto d'una noia d'uns vint-i-pico d'anys, amb el cabell molt curt d'un color castany. Al passaport , hi havia segells que es devien haver estampat en aduanes de mig món i part de l'altre, La noia es deia Beatrice Walker.
Vaig sentir que una persona deia que li sonava el nom. Em vaig girar i vaig veure el pare d'en ''Ojka'' (Òscar). Després va venir la Loren, la dona d'en Salva, amb unes magdalenes. Llavors va arribar ma mare i ens va fer venir cap a casa per sopar.
L'endemà al matí vaig baixar tot capficat en el moneder. Em vaig canviar la gasa de la ferida i vaig saludar al meu germà, que se n'anava cap a la feina. El meu pare ja devia haver marxat. Sort de tenir una mare sense ofici. Ella em va pujar fins a l'insti. Els dijous són molt llargs, però em va ajudar molt el moneder.

La maleïda peça de cuir em va estar turmentant durant el matí, al migdia m'estava preguntant per què no tenia targetes de crèdit i a la tarda em capficava que hagués estat a tantes ciutats.

Quan vaig tornar a casa, el meu veí Salva, el que havia trobat la cartera, sortia de casa seva. Em va dir que se n'anava a comissaria a donar la cartera a la poli. A mi em sabia greu perquè tenia la sensació que si se n'anava la cartera perdia una part de mi.

Vaig decidir que me n'anava amb ell. Vam baixar a peu i ens vam estar tot el camí discutint qui podria ser aquesta Beatrice Walker.

Ens van tenir mitja hora llarga i vam haver de fer uns tràmits de no sé quina punyeta i vam decidir que posaríem el retorn a nom de ''el veïnat del barri la Floresta'', que la cartera havia estat trobada el dimecres tal de tal, etc...

Quan vaig tornar a casa, vaig començar a endollar la Wii, i me'n vaig recordar de l'examen de tecno de l'endemà. Em vaig posar a treballar d'una manera descabellada per saber-me les propietats de la fusta i d'els materials no fèrrics.

Durant les setmanes següents, cada vegada que em trobava en Salva o un altre veí ''implicat'' comentàvem què se'n podria haver fet, d'aquell moneder, però cada vegada menys.

Fins que un dia, la Loren trucà casa nostra amb una carta escrita en un castellà passat pel Google translate amb errors gramaticals per tot arreu. La traducció seria aquesta:

Estimat veïnat del barri de la Floresta:

Abans de tot, us estic molt agraïda de que m'hageu recuperat la cartera. La vaig perdre quan vaig venir de viatge a Barcelona. A Austràlia, quan una persona acaba batxillerat, té 1 any per a viatjar pel món, abans de entrar a la universitat.
Quan estava a la vostre capital, uns joves em van atacar, i em van treure el número PIN de la meva targeta de crèdit i es van endur el moneder. Suposo que el devien deixar tirat al vostre carrer. Me'n vaig anar al consolat d'Austràlia i em van deixar tornar a Sydney. Vaig viatjar-hi amb la idea de que Espanya era en país corrupte, però gràcies al veïnat del barri la Floresta crec que hi ha més bona gent del que aparenta.

Gràcies una altra vegada
Beatrice Walker

1 comentari: