dijous, 22 d’abril de 2010

El carrer de la sort

Cada matí quan anava a l’escola passava per el mateix carrer, el carrer Pau Roig, però aquell dia vaig decidir passar pel carrer Ponent. Quan vaig arribar a l’escola tenia un control de naturals i em van dir que la professora no havia vingut, quina sort justament per aquell control no havia estudiat gaire i el dossier que havia d’entregar estava mig fet. El divendres el noi que m’agradava no va venir perquè estava malalt però ja estava bé i avui sí que ha vingut.
A l’hora de català el Joan Marc va dir que fes una historia del “meu carrer” i em va posar un positiu, per fi! Sona el timbre i sortim al pati. Tot just quan estava sentada al banc amb la meva millor amiga l’Alba, el Alexander, la persona més simpàtica de la meva vida, es senta al meu costat i comença a preguntar-me coses:
-T’agrada la neu?-em va preguntar tot somrient-me
-Ss sss si -vaig contestar quequejant
-Aquest dissabte vaig als Pirineus amb dos amics més i el pare em va dir que podia convidar a 3 amics -em va dir. en els meus pensaments vaig dir que aquesta era la meva
 -vols venir-hi tu?-em va preguntar
Emm...si no et fa res però encara ho he de preguntar als pares- vaig contestar tota vermella com un tomàquet-
Doncs perfecte! Ja sou tres –va dir picant-me el ull -aquesta tarda em dius si et deixen o no, bé me’n vaig cap a  classe, adéu!
-Adéu!-vaig contestar-li.  
 jo tan nerviosa li contestava quequejant...
  Riiiiiiiinnng!!!! Oh no! Ha sonat el timbre, aquesta hora m’ha passat volant, m’agradaria que fos mes llarg i estar una estona més amb el noi que m’agrada. Quan entro a la classe de musica em trobo en Aleix al costat de la taula on em sento normalment semblava que em volia dir alguna cosa quan em sento em mira i em pregunta:                                                             
 -T'agraden els parcs temàtics?-em va preguntar mirant-me als ulls fixament.                      
-Emm…si, m’encanten i sobre tot les atraccions fortes i de por!  
–t’agradaria anar amb mi a un parc d’atraccions  aquest dissabte?
No vaig saber que dir-li per que havia quedat amb en Alexander i li vaig contestar:
-És que no se si em deixaran els pares primer ho he de preguntar i per la tarda t’ho diré d’acord?-li vaig dir amb un to impacient
D’acord com vulguis- em va contestar amb un picant-me l’ull
Ufff!!!! No sé què faré és que m’agradaria anar al la neu amb l’Alexander però es que els parcs temàtics m’encanten. No se que fer!!!!!!!!!!!!!!!! L’alba em va veure que tenia una cara de preocupada i em va preguntar:
-Què et passa?
-Sabies que l’Aleix m’ha demanat que vagi amb ell el dissabte al parc temàtic!
-I quin problema tens?- em va mirrar amb una cara estranyada
-Doncs que el dissabte anava amb l’Alexander als Pirineus no?
-Ah si! Doncs no sé, jo de tu m’ho pensaria bé perquè l’Aleix i l’Alexander no és que es portin gaire be...
-Ja ho sé tu que fàries en la meva situació?
-Uf!!! No sé, no sé...
-Be, fins desprès. Et vindre a buscar eh!!
-Adéu!
Quan arribo a casa li explico tot a la mare perquè m’ajudi a sortir d’aquest problema. De sobte la mare em diu que no m’he de preocupar que ella m’ajudarà.
-Tinc una idea!- va dir la mare
-Quina, quina?- vaig preguntar-li amb una cara d’ entusiasmada
-Digues-li que encara  no ho has pogut preguntar perquè avui jo no hi era a casa.
-Però...-vaig contestar-li
-Tu digues-li i prou jo ja m’encarrego d’això- li va dir-me clicant-me l’ull
-Com vulguis
-Va, renta’t les mans, que paro taula!
-D’acord!
-Quan anava per el camí per anar a buscar a la Alba un Home vell em pregunta:
-Com et dius joveneta?
-Houda
-Sé el que et passa perfectament  oi que dos nois t’han demanat per quedar aquest dissabte?
-I vostè com ho sap?
-Sóc un Home que llegeix els pensaments dels altres i se com acabarà això. I t’aconsello que fagis cas del que et diu la teva mare i que confiïs en ella.
-N’estàs segur?
-I tant!
-Moltes gràcies! Adéu.
-De res adéu, adéu i sobre tot fes el que et diu la teva mare!
-Sí!!
Quan estava fent el mig camí que em faltava per arriba a  casa de l’Alba anava pensant estranyada com ho sabia això però...es igual m’ha dit que fes cas a la mare dons segur que es el millor.
-Hola alba!
-Hola al final que faràs amb aquell parell?
-Doncs m’ha dit la mare que el hi digui que ella no ha estat a casa a l’hora de dinar i que no li he pogut preguntar.
-I faràs el que t’ha dit?
-Sí. Espera! No vull passar per aquest carrer passem pel carrer ponent perquè avui per el matí he passat i he tingut sort.
-Com tu vulguis
De sobte em trobo l’Alexander i em pregunta:
-Què, al final et deixen?
-Perdona però es que no ho he pogut preguntar perquè la mare no hi era...
-Ah...però tingues en comte que ho tens que tenir clar abans del dimecres.
-D’acord!
I passa 1 minut de silenci i ningú diu res volia treure tema però no podia em feia molta vergonya ara no parlo ni res però quan ja s’hagi acabat aquest moment pensaré que sóc burra perquè podia ser capaç de dir-li alguna cosa però ara no m’atreveixo. Me n’havia oblidat de l’Aleix que li tenia que dir que no podia perquè...
-Aniràs de colònies?- va preguntar-me trencant el silenci que hi havia
-Si i tu?
-També- va dir m’entres esperàvem a la alba que s’estava cordant les sabates
- Va, alba estem esperant
-Tranquils podeu anant seguint.
L‘Alba em va picar l’ull mentres que l’Alexander no mirava jo la vaig entendre perfectament em volia dir que seguéssim junts que ella ja vindria desprès que ho feia perquè pugéssim anar sols.
-Doncs anem seguint.
Jo em vaig posar a mirar a l’Alexander d’una manera que mai l’havia vist  ell també  em mirava i vaig ser capaç de fer-li un clatellot fluixet i li vaig dir:
-A veure si m’atrapes i me la pots tornar- vaig dir-li
Encara que no sé com vaig poder fer això però no me’n vaig penedir es va posar a empaitar-me. I no m’adono que hi ha una pedra i caic i ens posem a riure tots dos ell em va ajudar a aixecar-me i quan em miro el genoll m’ho trobo tot ple de sang  encara que em feia mal en aquell moment no estava per allò sinó que estava per l’Alexander quan poso el peu sobre el carrer Unió em comença a fer molt de mal i em comencen a sortir les llàgrimes ell va treure un mocador de la butxaca i me l’enrotlla al genoll i ens trobem l’Aleix com us he dit que l’Aleix i l’Alexander no es suporten l’Aleix passa de l’Alexander i només em diu Hola a mi tot això segur que ha passat perquè quan hem trepitjat el carrer Unió s’havia acabat el carrer que em donava sort el carrer ponent. Quan arribem a l’institut entrem a classe de naturals i com que la professora no va venir teníem al professor de guàrdia i em vaig posar al costat de l’Aleix i li vaig dir mirant-li als ulls:
-Aleix no he pogut preguntar si podia anar amb tu el dissabte perquè la mare no hi era.
-Doncs m’ho podràs dir demà, no?
-Suposo.
Quan es van acabar les classes anàvem per el camí jo, l’alba i l’Aleix ens donem dos petons a la galta jo i la alba i ens acomiadem quan arribem a casa de l’Aleix ens acomiadem i també ens donem dos petons a la galta jo anava caminant pel camí i em trobo una altre vegada l’Alexander i em diu:
-Bé, fins dema- em diu acomiadant-se-
-Adéu!
 I quan just poso el peu sobre el carrer ponent em diu:
-I no em dones dos petons?a mi mai me’ls has donat- em diu somrient-me. Uf!em vaig posar molt vermella i no vaig tenir cap remei que donar-li dos  petons, però ala galta eh!
Vaig arribar a casa i em vaig trobar a la mare a l’ordinador buscant informació del zoo de Barcelona.
-Mare perquè busques informació sobre això?
-Perquè he parlat amb el pare de l’Alexander i e la mare de l’Aleix i hem pensat que aquest dissabte podríem anar al zoo tots junts
-Problema solucionat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!vaig dir Super contenta. Moltes gràcies mare i li vaig donar una abraçada.
-De res, per això estan les mares, no? Per ajudar als seus fills.
Pel de mati li vaig explicar tot a l’Alba i ella també vindrà. No  vaig dir-li  L’Alexander que l’Aleix vindria i a l’Aleix no li vaig dir que vindria l’Alexander, es vaig posar molt contenta perquè la sorpresa que tindran quan ho sàpiguen.
La nit del divendres no vaig poder dormir de nerviosa que estava. Com que vam quedar allà a les 10:00 i anàvem a quedar-nos allà a dinar vaig emportar-me amb el collaret de la sort. Quan s’adona l’Alexander que l’Aleix és allà em diu:
-I aquet que fa aquí? No m’avies pas dit que vindria.
-Ja però jo vull que...
-Que?
-Aleix vine!-vaig cridar
-Vull que em feu un favor  tots dos, vull que sigueu amics perquè sinó no estic tranquila amb vosaltres.
-És veritat.- Va dir l’Alexander
-Em perdones? – va preguntar-li l’Aleix
-És clar!
I ens vam donar una abraçada i des d’aquell dia som amics i l’Alexander em va demanar que si volia sortir amb ell i li vaig dir que si!!!el millor final de la meva vida! 

Houda D.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada