dijous, 8 d’abril de 2010

La caixeta dels desitjos


Hi havia una vegada, en un poble anomenat Premià de Mar, un carrer molt llarg, on vivia una petita noieta dons 7 anys, anomenada Ella. Era molt somiadora i mai es donava per vençuda. Els seus ulls eren de color de la mel dolça, les seves galtes vermelles com les roses i els seus cabells arrissats eren negres com la silenciosa nit. L’Ella sempre havia volgut ser una princesa de conte de fades.

-Ella desperta, dormilega…, que ja són les 8, has d’anar a col·legi- L’Ella es cobria amb la manta el cap, com si volgués desaparèixer, però la mare no va fer ni cas, així que va agafar la manta i la va tirar cap avall, Ella va seure al llit i va fer un gran una badall mentre estirava els braços cap dalt i tirava l’esquena cap davant, quan la mare va poder veure el que duia posat va exclamar:
-Ho has tornat a fer, al final et castigaré!- Ho havia tornat a fer . Per anar a dormir s’havia posat un altre cop aquell vestit de princesa que li havia regalat el seu pare pel seu aniversari i la mare l’havia enxampat. Va agafar l’Ella i la va deixar suaument al terra i mentre la despullava li explicava aquell rotllo que et deixen anar les mares quan et renyant, que si et castigo sense nines, que et castigo sense pel·lícules de princeses.....quan ja va estar a punt, la  mare va marxar al treball i la nena soleta va marxar, l’escola era molt a prop i no li passaria res.
Va sortir del pis i es va dirigir cap l’escola La Lió. Anava sentint la frescor del matí, les mares atrafegades arrossegant els petits, la claror del dia envaint el seu carrer, però quan va arribar a la zona dels bancs, va veure un vell que demanava diners, la nena es va a apropar cap ell i li va dir:
-Bon home no tinc diners per donar-te però si que tinc aquesta bonica polsera de perles, potser et pot servir per alguna cosa, i té aquesta jaqueta que tu la necessites més que jo-
El vell va aixecar el cap, tenia una barba molt llarga semblava que mai se l’hagués tallat i les seves dents eren grogues, el vell es va posar la mà a la butxaca i va treure una caixeta petita de color rosa amb brillants que brillaven i al mig de la tapa hi havia un gran cor de color vermell intens. L’home la va allargar cap ella i amb una veu una mica ronca va dir:
-Noieta és per tu, per tot el que m’has donat, mai ningú s’havia preocupat tant per mi com tu, tens un cor grandiós, per això et dono aquesta petita caixeta dels 3 desitjos, obre-la i sortirà una fada, demana-li un desitgi i es farà realitat, però tasca estar molt segura del que demanes perquè una vegada sigui demanat el desig ja no pots retrocedir. La noia la va agafar estava atreta per aquelles bonics brillants de la tapa i aquell color rosa com a ella li agradava, el vell li va somriure, en aquell moment la seva millor amiga Clàudia la cridava, l’Ella  va fer un gest amb la mà i li va donar un petó a la galta i se’n va anar amb la seva amiga Clàudia  cap La Lió.
A la sortida l’escola, la seva mare la estava esperant al porxo. De camí a casa es van parar a prendre un cacaolat a la Cova, prenent el cacaolat l’Ella li va explicar tot el que li havia passat pel matí, la mare no la creia i per això li va demanar que li ensenyés la caixeta quan la va treure de la motxilla , la mare va dir amb una veu burleta:
-Et creus que em pots prendre el pèl? A les teves mans no hi ha res de res, només guixades amb retoladors, crec que veus maces pel·lícules, vinga agafa les coses que marxem cap a casa.- La nena no va esmentar ni la jaqueta ni la polsereta, tenia por que no la cregués i la prengués per boja, també, estava molt sobtada que la seva mare no pogués veure aquella bonica caixa, va agafar  la seva motxilla i se’n van anar cap a casa. Pel camí van parar a comprar a la joieria Sofia per comprar un anell per a la seva àvia, la mare va dir a l’Ella que marxés cap a casa que estava molt a prop, només tenia que creuar el carrer pel  pas de zebra, passar per la rostisseria, pujar una mica i dos portals més amunt i ja arribava al seu edifici. Quan va arribar al pis, es va tancar a la seva habitació i va començar a pensar un desig, va obrir la motxilla i va agafar la petita caixa rosa i la va obrir, va sortir una ràfega de llum llampant, la noieta va tancar els ulls la llum era massa per ella, llavors va sentir una veueta molt dolça que deia “jo sóc la fadeta dels tres desitjos“l’Ella va obrir els ulls i va veure a una fadeta volant pels aires amb un vestit blau, també duia uns guants blanc i unes sabatetes negres. Els ulls grossos negres i brillaven com les estrelles les galtones vermelles com pomes i el cabell negre recollit amb dues trenetes ben altes.
L’Ella va quedar astorada, llavors va dir :
-Vull ser una princesa com les de conte, la princesa dels animals que tots els meus servents i els habitants del meu carrer siguin animals que puguin parlar i es comportin com les persones.- La fada va agafar una vareta blava i va dir unes paraules màgiques i........ PLAM tot havia canviat, el seu pis va transformar-se en un bonic i elegant castell, ella ja no duia una samarreta i uns pantalons sinó un vestit preciós fet amb fulles de palmeres i amb una corona de flors molt vistoses, els cabells estaven recollits amb un monyo fet a la perfecció. Els habitants del carrer Joan Prim es van convertir en animals, el de la fruiteria es va transformar en un ratolí gegant, el de Fotoprix en una ovelleta, el del locutori en gatet, el de la carnisseria en gosset ......
La noieta molt emocionada va sortir corrents al carrer dos soldats la perseguien perquè no sortís sola.
Tot el món s’agenollaven a ella, l’Ella somreia amb orgull estava encantada i quan va veure a la Clàudia va anar corrents a donar-li dos petons gegants però la Claudia  no va fer res, la noieta va preguntar:
-Clàudia que et passa no amb reconeixes? Però si sóc la teva millor amiga.....Clàudia contesta’m- L’Ella va comprendre el que havia passat, tot havia canviat i cap amic d’abans se’n recordava d’ella. En aquell precís moment es va sentir a la reina com cridava la filla, la noieta va anar corrents a abraçar i li va explicar lo de la caixa però un altre cop la mare no s’ho va  creure.
Quan va arribar a palau el seu pare li va explicar que quan foss gran es casaria amb el príncep de Masnou, l’Ella no estava d’acord, ella es volia casar amb l’amor de la seva vida, el Roger que anava a la seva classe, però els pares no li feien cas així que va agafar la caixeta i la va obrir i li va dir a la fada:
-Fadeta vull que els meus pares em casin amb el noi que mes vull que es diu Roger.- Llavors.....PLAM els pares van canviar d’opinió ara volien que es casés amb el Roger, que era el noi que mes amava la filla, però en canvi el Roger no l’ estimava, només la volia perquè  tenia molts diners i era molt guapa.
Van passar els dies, havia arribat el dia que la princesa conegués el seu amat, el que quan fos gran es casaria. En la sala de festes es on el Roger i l’Ella es coneixerien.

Van sonar les trompetes i es va sentir una veu:
-Aquí tenim a la més bonica de totes les princeses, la princesa Ella i l’altre costat tenim al Roger.- l’Ella que es sentia una mica incomodà amb els soldats al costat escoltant la conversa així que els va demanar que s’anessin, els soldats van obeir les ordres de la princesa i se’n van anar. Quan van estar sols, el Roger va preguntar tota la estona coses d’economia, en aquell moment es va donar que el Roger no la volia, i se’n va anar plorant a la seva habitació.
Es va adonar que la gent era amable amb ella només perquè tenia diners i era molt guapa i va decidir fer servir l’últim desig, així que va agafar la bonica capseta i la va obrir, va sortir la fada llavors la noia va dir ploriquejant:
-M’agradaria que tot torni a ser com abans- la fada va somriure i va dir amb una veu molt fina:
-Has fet el correcte- i PLAM....tot va tornar a la normalitat.
La noieta va anar a abraçar als seus pares, però ells no sabien a que venia aquest entusiasme però en comptes de preguntar-li el que li passava la van abraçar molt fort.

                            
                               No saps el que tens fins que ho perds. 

Cristina E.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada