dijous, 13 de maig de 2010

El Senyor Ferran: una mort aprofitada


“Senyor Ferran, li queden 2 mesos de vida” -vaig llegir.
En aquell moment, en sentir aquelles paraules, se’m va acabar la vida, i mai millor dit…
Vaig deixar caure el bolígraf sobre la taula.
Tan dolent era el Mal d’Ondina? Segons expliquen els metges “és una malaltia que suposa que la respiració no funciona de forma automàtica. Esto significa que la persona tiene que dirigir su respiración de forma consciente y si deja de hacerlo, deja de respirar con lo que puede morir asfixiada. Això significa que la persona ha de dirigir la seva respiració de forma conscient i si deixa de fer-ho, deixa de respirar i per tant pot morir ofegada.
Esta enfermedad tiene su origen en una lesión en el bulbo raquideo o en los nervios que controlan los músculos pulmonares.Aquesta malaltia té el seu origen en una lesió en el bulb raquidi o en els nervis que controlen els músculs pulmonars. El problema mas grave viene durante el sueño; en estos casos el tratamiento es aplicar oxígeno al enfermo. El problema més greu ve durant el son, en aquests casos el tractament és aplicar oxigen al malalt. No tiene cura. No té cura.”
Això eren els últims paràgrafs que ficava en aquella carta del hospital on m’havia fet les proves.
Quan vaig llegir el de “No té cura” se’m va acabar la poca respiració que em quedava .
Què podia fer? Havia arribat la meva hora, amb 79 anys? Tot havia sigut un gran error de l’hospital? O pot ser era veritat que només em quedaven 2 mesos per gaudir de la meva horrible vida?
Dic horrible perquè mai havia estat amb algú, mai havia pogut fer grans amics, ni mai havia anat on sempre havia volgut anar. Això és la meva infantesa i també el que sento ara.
Anaven passant els dies, i jo no sabia com podia aprofitar els meus últims mesos. En resum “no tinc ni idea de que fer, deixar-me morir, fer coses que en la vida que mai he pogut fer, relacionar-se per primer cop amb els avis del meu carrer, que sempre estan jugant al club de tennis, al domino, a les dames o escacs. Igualment, no he tingut bons records de ningú, només de la meva família i de la meva estimada casa i carrer, Enric Borràs. Jo des de petit que visc en aquella casa de tres pisos més el pàrquing i a sobre amb dues piscines (una gran i una petita) comunitàries. 

Eren les 3:30 del matí no em vaig poder dormir per el molest soroll del avi cantaire que es passeja per el carrer des que l’avi era molt petit fins ara que deuria tenir uns…84 anys mes o menys. Vaig donar unes quantes voltes pel meu llit de matrimoni, però no vaig poder dormir un altre cop. Em vaig aixecar a poc a poc i amb molta cura. Vaig encendre la televisió i com  que no donaven res que m’interessés em vaig adormir de nou, però, al sofà.
Van passar unes 7 hores. Em vaig vestir i just quan anava a posar-me la meva camisa preferida casi m’ofego. Com a la carta ficava que un té que controlar la seva pròpia respiració, vaig intentar de poder-la controlar. Al final, per sort, no em vaig ofegar.
Era casi el mig dia, i vaig decidir que faria. En comptes d’estar plorant, lamentant tot el que no havia pogut fer altres anys, era millor aprofitar tot el que pogués durant aquells…ara ja no són tres mesos sinó que ara són dos. Vaig començar anant per primer cop al restaurant del meu carrer, (El Paller). En aquell restaurant era de plats típics, macarrons, botifarres, etc. Tenien un pati molt gran perquè els més petits poguessin jugar en els vells gronxadors i amb els animals d’allà.
Vaig demanar el menú, m’agradava tot, però el que em va cridar més l’ atenció van ser els canalons gratinats, de segon demanaria cuixes de pollastre amb patates fregides i de postres crema catalana. Un menú rodó. Vaig menjar fins a posar-me les botes.
Quan vaig arribar a casa, el que vaig fer va ser estirar-me al sofà, perquè com que  havia menjat tant em notava la panxa que em pesava i inflada.
Quan vaig acabar de fer la digestió, vaig anar a veure si tenia cartes a la bústia de fora, em vaig trobar publicitat de el nou gimnàs al aire lliure que han fet a Barcelona. Pots practicar: patinatge sobre gel o no, futbol, basket, tennis, paracaigudes...PARACAIGUDES!  Aquell era un altre dels meus altres somnis de la infància, jo sempre he volgut anar però si no eren els diners o la meva mare que no volia perquè deia que era massa perillós…Però com ella ara hi ha no està…podria aprofitar. Vaig trucar el número que ficava en el paper de la publicitat. Les mans em  tremolaven una mica, però igualment vaig intentar-ho. Al principi em va parlar una veu femenina personalment, que estrany. La veueta semblava d’una joveneta. Vaig voler preguntar-li directament, però no em va deixar parlar. Ella només parlava dels preus…Li vaig dir “Em podria apuntar a les classes de paracaigudes, sisplau?” Va haver-hi un moment de silenci. Llavors ella el va trencant dient: “Em podria dir la seva edat, sisplau?” Li vaig explicar totes les meves dades personals, i em va donar hora per les classes amb altres avis de la mateixa edat que jo, una mica mes joves o inclús més vells que jo. Suposo que la noia amb qui havia parlat per el telèfon va pensar que jo estava una mica malament del cap.

Aquell dia em vaig aixecar amb molta energia i amb molt entusiasme. Vaig vestir-me amb xandall, i una jaqueta paravents, d’aquelles que van tan bé.
Vaig agafar el tren. Hi havia massa gent, però és el que tenen aquests tipus de transports.
Desprès em van venir a buscar els del gimnàs a l’estació i em vaig sentir molt cuidat. Feia molt de temps que no havia tingut aquella sensació, gairebé des que va morir la meva dona.
Ens van reunir per grups, a mi em van tocar uns més grans que jo. Hi havia en: Manuel, la Lluïsa, la Maria Antonia i jo, en Ferran.
Per primer cop vaig fer amics, casi de la mateixa edat que jo.

Vam agafar un paracaigudes tots. Primer es va tirar la Maria Antonia, després la Lluïsa, en Manuel i  justament quan m’anava a tirar, em vaig matar. No sé exactament què és el que va passar, però vaig morir igualment. Aquells dies mai els oblidaré, perquè vaig fer tot el que sempre he volgut fer: fer amistats, anar a un restaurant per primer cop,
sentir-me vigilat i cuidat, com deu mana i  sobretot tirar-me amb paracaigudes. 

Marta G.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada