dissabte, 27 d’octubre de 2012

EL CARRER DE LA VIDA


Jo visc al carrer Núria i ara us explicaré com és:
El carrer comença en un lloc una mica inhòspit que és un carreró sense sortida ja que l’escola St. Cristòfol està just en mig del carrer.
És una escola molt gran amb els patis plens de sorra, fent primària allà t’ho passes molt bé. A continuació havent travessat l’escola, el carrer es creua amb el carrer Elisenda de Montcada.
Quan creues el carrer hi ha uns pals de telecomunicacions clavats inclinadament, la seva base està plena de pixades de gossos i desprèn una ferum extremadament àcida.
En aquell tros de carrer hi ha un veí que sempre està fent obres a casa seva i sempre se sent fortor de pintura, brogit d’una taladradora... També, en aquest tram, viu un amic meu que es diu Francesc, en una gran i luxosa casa amb un portal negre i amb barrots alts. Tot seguit, passant el tram de pixades i cagades d’animals que fa una pesta esgarrifosa que et donen ganes de vomitar, arribem al tram més comercial. Hi ha una botiga de llaminadures amb un cartell immens i colorit, la dependenta es diu Rosa, és una senyora bastant vella, tot i així se sap tots els noms de les llaminadures estrangeres. Just al costat de la botiga hi ha una plaça on la gent jove passa les hores. Finalment, el carrer Núria desemboca topant amb un antic cementiri, o millor dit, el carrer Núria mor al cementiri. Per això l’he titulat el carrer de la vida, comences en una escola i acabes en un cementiri.

 Aitor F

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada