dilluns, 31 de desembre de 2012

El carrer Eixample, un lloc tranquil

El meu carrer és un lloc tranquil i adorable, encara que quan hi ha festes se senten una miqueta, ja que tinc la Plaça de la Sardana a vint passes de casa meva. Al carrer, no hi passen aquells cotxes sorollosos, enormes i molestos que no deixen treballar, ja que no hi caben, el carrer és bastant estret. De vegades passa una "Harley", amb un senyor que tindrà aproximadament 45 anys, i ens espatlla el plàcid silenci, la gran característica del meu estimat carrer.

Quan surto al balcó puc contemplar l'escola La Lió, on jo anava fa menys de cinc mesos llargs i de vegades veig passar pel carrer, alguns companys que encara hi van.

Al meu carrer hi ha una senyora que sempre cuina, ve una oloreta tan bona que vénen ganes de demanar-li que t'ho deixi provar. La meva veïna del tercer pis té una botiga de roba per a nens petits a sota de casa meva.

Encara que és un carrer humil, per Nadal molts veïns adornen els seus balcons amb llums vermelles, grogues i blaves.

Les parts més rústiques del meu carrer són les façanes de les cases veïnes. Aquestes tenen un munt d'històries i records per a mi. Recordo un dia de "haloween" en el qual uns homes amb màscares negres varen envernissar totes les façanes amb ous, llet i tomàquets. I la façana de la cantonada, em recorda tota la l'aigua que es llencen a la meravellosa guerra de premianencs "vs" pirates. Ja que el meu veí, un home atent i simpàtic, que sempre em dóna tota la roba que em cau al seu jardí quan l'estenc, és un dels pirates que fa malabarismes amb el foc.

En el meu carrer, també hi ha coses que no m'agraden, com per exemple la carretera que hi ha, sembla que sigui una de les més aspres i rugoses de tot Premià de Mar. Està plena de fisures, senyals de tràfic velles i xiclets fastigosos i enganxifosos, que deixa la canalla quan es cansa de mastegar-los. Però malgrat això, continua essent el meu estimat carrer.

Jesús O.

dijous, 15 de novembre de 2012

El carrer del silenci

El meu carrer és el carrer Sant Francesc, que està en el barri de Llevant, que es situa entre el casc antic i la carretera de Vilassar de Dalt. També es pot dir que visc al Bellamar.
M'agrada el meu carrer perquè és on visc, i a part és molt tranquil, no hi ha soroll, excepte el meu veí, i és molt agradable.
El meu carrer és molt tranquil però és impossible aparcar-hi un cotxe, sort que jo tinc garatge i no em "jugo la vida" intentant aparcar-lo.
Més raons perquè m'agrada el meu carrer és perquè tinc uns veïns molt agradables i va al mateix institut que jo, té la mateixa edat i va a 1rE, és baix ros i prim. A vegades és una mica pesat. Sempre vaig amb ell i amb més amics cap a l'institut.
El que no m'agrada del meu carrer és la ferum que deixen les escombraries i el gemec del camió que les recull.
En el lloc on resideixo no hi ha cap arbre i queda una mica trist, però casi tots els veïns tenen alguns testos amb plantes en els balcons. Al final del carrer, hi ha un parc gegant  (sense nom) amb molts arbres , i això alegra més. A vegades vaig a jugar allà amb el meu germà David.
Aquest és el meu carrer i ami m'encanta, espero que a vosaltres també.
Àlex R.

dilluns, 12 de novembre de 2012

La GranVia de Lluís Companys: el carrer més llarg i bonic de tot Premià de Mar

La Gran Via és el carrer principal de Premià de Mar.
És un carrer molt llarg i ample. Travessa de punta a punta el poble.
Aquest carrer és molt comercial, amb botigues grans i petites, supermercats, sabateries, floristeries, botigues de roba... Cada botiga té la seva pròpia olor, per exemple: les botigues de roba fan aroma a nou, les floristeries fan flaire a perfum.
Al mig del carrer, s'hi troba el Mercat de Sant Joan. Sempre que passes per allà fa ferum a peix, però hi venen tot tipus d'aliments, carn, peix, fruita, verdura...
És un carrer molt sorollós, hi passa molta gent i també molts cotxes. És difícil que no hi hagi soroll.
El carrer és molt bonic, amb uns plataners a banda i banda, però de vegades està una mica brut.
A la tardor, les fulles de plataner cauen i formen com una catifa. És una mica incòmode caminar per allà.
També hi ha bastants bancs, a cada un d'ells sempre et trobes a gent gran peten la xerrada. Quasi cada dia hi ha la mateixa gent parlant.
Una cosa que té de dolent és que tots els contenidors estan posats de cara al sol i a l'estiu fan molta pudor!!!!!!!!!
Té un total de dos-cents cinquanta-quatre portals.
En conclusió, en aquesta descripció us he volgut dir que la Gran Via és un carrer molt especial de Premià de Mar amb moltes coses a dir sobre ella!!!!!!!!

Mar Xiao

dissabte, 10 de novembre de 2012

El meu carrer


El meu carrer és el carrer Núria. No és un carrer com la Gran Via, ni el més petit, és mitjà. Està dividit per l’escola Sant Cristòfol. No té arbres, però algunes plantes de les cases li donen un color molt bonic. És tranquil, no passen gaire cotxes, però hi ha un mecànic al costat, on, de vegades, entren molts cotxes però normalment no en passen gaires.

Està ben asfaltat i, per tant, quan passen cotxes, no fan gaires rebombori.

Al final del carrer hi ha una plaça on pots anar a jugar. També hi ha el camp de futbol de Premià de Mar. A part del camp de futbol també hi ha un dojo molt maco per aprendre karate, una residència, el mecànic , i, quan passes per davant,  se sent l’olor de gasolina, i també hi ha una botiga petita de cotxes.

El carrer està format per diferents parts; la de la plaça, la residència, el mecànic, la botiga de cotxes… I tots amb molts colors i olors, gris de la vorera i del mecànic, groc d’algunes cases, verd del camp de futbol, blau del reflex del cel, l’olor de benzina del mecànic. La vorera fa olor de cera (perquè un dia n’hi vaig posar una mica per fer trucs amb el patinet), i quan fa una mica de vent  se senten unes campanetes, i se sent l’aspiradora d’un veí que renta el seu taxi.
Per a mi, és un carrer molt acollidor. I així és el carrer on jo visc.

Francesc R

divendres, 9 de novembre de 2012

La platja a quatre passes


El Camí Ral és molt llarg, aquesta és la seva característica més rellevant. És especial perquè davant té la N II, el tren, el passeig i la platja, no hi ha cap hora del dia en què no hi hagi soroll, però al final, un s’acaba acostumant. A mi, especialment, m’agrada saber que en qualsevol moment puc anar a la platja una estona. En el meu carrer, es senten tot tipus de sons de motor, algunes vegades sona alguna melodia creada per algun motor molt potent. És extraordinari, que passin cotxes com Aston Martins, Lamborghinis, Ferraris…

En el meu carrer fa una lleugera olor de brisa marina barrejada amb la ferum de benzina cremada. Hi ha tot tipus de serveis, bars, parcs, botigues de tota mena, restaurants… En especial m’agrada molt el Rigoletto.

És bonic veure pisos antics que encara aguanten, i són només blocs molt petits de 3 o 4 pisos.

Hi ha molts semàfors, especialment a la carretera, són molt duradors i triguen massa, en posen tants perquè és una de les carreteres més perilloses d’Espanya.

Hi ha palmeres, són immenses. També hi ha alguns bancs per seure-hi que estan una mica atrotinats. Els fanals fan bastant llum per la nit, són molt potents.

La vorera del camí Ral és molt ampla, perquè hi passa molta gent. Algunes vegades tens la sort de trobar-te un regalet per allà, tot fastigós d'algú que ni s'ha molestat a treure-ho. Si el meu carrer fs un color, seria una barreja entre gris i blau.

Àlex M.

Carrer Gibraltar

Jo visc al carrer Gibraltar de Premià de Mar. No és gaire llarg, però té detalls molt bonics.
El meu carrer comença a La Riera. En una cantonada, hi ha una antiga perruqueria, ara tancada. Es deia Carles Pujades.Gairebé al costat hi ha una altra perruqueria, es diu Aqua. Es petita però és molt bonica.
 Més endavant, es poden veure més cases antigues fins que en un cantó hi ha una comunitat on viuen avis. Fa olor a metall perquè abans era una fàbrica.
A continuació hi ha una casa molt vella on abans la planta baixa era una farmàcia. Llavors hi ha un edifici on hi han oficines i un dúplex. L’edifici és gran i té un pàrking. Al costat hi ha una llar d’infants que es diu Piscis. Allà és on l’ Ignasi i jo vàrem anar de petits. A vegades se senten plors de nens o mestres parlant.
 Just al costat hi ha un minisupermercat. Allà hi venen menjar i productes per la llar. Es diu La Manduca. Quan passes per davant se sent una flaire molt agradable a menjar. Just al davant hi ha tres cases iguals. La que fa cantonada és la meva.
I just quan s’acaba el carrer, hi ha la façana de l’església. Sempre es senten les campanes tocar. A vegades si el mossèn deixa alguna finestra oberta es pot sentir aroma a ciri.
El meu carrer m’agrada molt i no el canviaria per res del món!

Patrícia P.

Un petit racó de Premià

En el carrer que jo visc hi ha moltes cases, cotxes i mascotes. El carrer és ample, no gaire llarg, gens comercial, bastant net, molt cuidat, tranquil, acollidor, bonic i lluminós.
El que més m'agrada de la meva via és que no hi ha bars ni botigues, o sigui, que a part dels cotxes no hi ha xivarri. En la meva avinguda hi ha quatre comunitats de veïns, dos a cada lateral.
De la meva comunitat el que més m'agrada és que hi ha molts nens i infants, i això dóna molta vida i alegria.
 L'olor que millor representa el meu carrer és l'olor d'arbres i de benzina. L'olor d'arbres perque hi han molts, i la de benzina perque hi passen bastants cotxes. I aquí acaba la descripció del meu carrer.
Víctor O

diumenge, 4 de novembre de 2012

Una part de la Gran Via

En el carrer on jo visc, la Gran Via C/Lluís Companys, hi ha una papereria, on ja ens coneixen des que érem petites, un veterinari, on vàrem portar el nostre hàmster quan no estava bé, una perruqueria,on anem pocs cops, una tintoreria, i una botiga de coses de casa, com plats, gots, i fins i tot quadres.
En el meu carrer no hi ha arbres, i per Nadal fiquen molt poc guarniment, en canvi al centre fiquen molta més cosa. Quan passo pel meu carrer se sent el lladruc dels gossos insuportables , el soroll de els motors dels cotxes, motos, camions , autocars, etc. També de vegades, fa pesta a cremat que ve de la casa del davant on cada diumenge fan una barbacoa, una aroma a diverses flors i una pudor a benzina dels cotxes que passen a gran velocitat. Trobo que aquesta part de la Gran Via és bonica perquè s’està molt tranquil. Es molt curiós perquè ha una part on està tot ple de cases i una altra part on tan sols hi ha pisos. El terra normalment està brut.
El meu carrer és bastant ampli, llarg i gran. Quan passes també fa la sensació que les cases i els pisos estan néts. Per les nits fa molt bona olor, perquè hi ha una flor que només s’ensuma per les nits.
Elisabet R.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

EL MEU CARRER ESPECIAL

Visc al carrer Núria. és un carrer molt llarg i sociable. M'agrada perquè pots trobar de tot: botigues, parcs, escoles , una biblioteca , un ambulatori fins i tot un cementiri . És un barri que et convida a investigar el que hi ha dins , hi ha tanta gent que et quedes amb curiositat de per què hi ha tanta gent . Sempre està net i tranquil, o, com a mínim, on visc jo és més tranquil, però al centre és més sorollós.

De vegades hi ha soroll on visc jo pel soroll dels cotxes però normalment és tranquil. I sobretot és un barri molt familiar. No fa pudor, flaire als arbres dels parcs però també hi ha molta humitat.

Visc aquí des que vaig néixer i m'ho he passat molt bé: he conegut a gent molt simpàtica, he anat a tots els parcs, he muntat en bicicleta en aquest carrer ... Cada racó té alguna cosa especial. Hi ha molta gent perquè és un carrer on pots trobar llocs sociables, l'ambulatori , el cementiri , i també moltes botigues i bars.

Hi ha un avi  que em fa por, que sempre et demana un cigarret , fins i tot vas amb nens de 6 anys t`ho demana , però també em fa gràcia . He gaudit molt d'aquest carrer , per això és el meu carrer especial.

Raquel B.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

COMENÇA AMB UNA PLAÇA MOLT NETA I ACABA EMB UN PERFUM PESTILENT: AQUEST ÉS EL MEU CARRER


M’acabo de mudar al carrer Mossèn Jacint Verdaguer i he decidit conèixer-lo una mica i, de pas, us el presento.
Aquest carrer comença amb una petita  placeta de terra roig i un sorralet amb una piràmide de corda per a que juguin els nens, nenes i, fins i tot, persones adultes lleugeres.
La placeta dóna a un tram del carrer que és per a vianants, decorat amb plataners i altres arbres.  En un escocell sense arbre, hi ha una pedra amb color, forma i mida de closca de tortuga. Espanta molt, quan no saps que és una pedra.
Al final d’aquest tram, la via es creua amb el carrer “Santiago Rusiñol” i, a partir d’aquí, l’avinguda ja és transitable.
Generalment, a la part on visc jo, no hi ha gaire comerç. Però tenim el bar de Moi, que està al costat de casa meva, i és un bar bastant informal, un restaurant xinès, que es diu Gran Muralla i el Pippo, que és una botiga de perruqueria i accessoris per a mascotes moníssima.
Llavors, el carrer es creua amb la carretera de Vilassar de Dalt, i amb aquesta carretera fa cantonada una casa amb un pi tort que dóna al carrer, i en aquest pi hi ha un niu d’ocells, així que en aquest trocet hi ha molts excrements. A més, justament allà, hi ha uns contenidors, però a més a alguns gossos els hi ha donat per cagar a aquest mateix lloc, o sigui que hi tenim un punt de concentració de coses fastigoses i pestilents .
Ara mateix, están fent obres per arreglar un parc. Jo espero que quedi molt bé perquè així ja faltaria una mica menys, per arribar a donar-li al meu carrer aquest retoc que tant necesita. Ara per ara està una mica mica deixat, brut
Alba F.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

EL CARRER DE LA VIDA


Jo visc al carrer Núria i ara us explicaré com és:
El carrer comença en un lloc una mica inhòspit que és un carreró sense sortida ja que l’escola St. Cristòfol està just en mig del carrer.
És una escola molt gran amb els patis plens de sorra, fent primària allà t’ho passes molt bé. A continuació havent travessat l’escola, el carrer es creua amb el carrer Elisenda de Montcada.
Quan creues el carrer hi ha uns pals de telecomunicacions clavats inclinadament, la seva base està plena de pixades de gossos i desprèn una ferum extremadament àcida.
En aquell tros de carrer hi ha un veí que sempre està fent obres a casa seva i sempre se sent fortor de pintura, brogit d’una taladradora... També, en aquest tram, viu un amic meu que es diu Francesc, en una gran i luxosa casa amb un portal negre i amb barrots alts. Tot seguit, passant el tram de pixades i cagades d’animals que fa una pesta esgarrifosa que et donen ganes de vomitar, arribem al tram més comercial. Hi ha una botiga de llaminadures amb un cartell immens i colorit, la dependenta es diu Rosa, és una senyora bastant vella, tot i així se sap tots els noms de les llaminadures estrangeres. Just al costat de la botiga hi ha una plaça on la gent jove passa les hores. Finalment, el carrer Núria desemboca topant amb un antic cementiri, o millor dit, el carrer Núria mor al cementiri. Per això l’he titulat el carrer de la vida, comences en una escola i acabes en un cementiri.

 Aitor F

divendres, 26 d’octubre de 2012

Una part de la Gran Vía


El carrer on jo visc és el carrer Gran Via Lluís Companys. Hi ha bastants  cases i uns quants pisos. Jo visc en un dels pisos.
A prop de casa meva tinc la plaça on hi ha supermercats, bars, farmàcies, desprès també  hi ha a prop una llibreria, una botiga de coses de casa, un veterinari, una perruqueria i una fleca.
Les olors del meu carrer són: La flaire a barbacoa de la casa del davant, la pudor a escombraries, la pesta a benzina que ve quan les motos passen a molta velocitat, l’aroma a diferents plantes i l’olor a pa i a pastissos.
 El meu carrer està brut però tot i així per mi és bonic. També és gran, ample, llarg, però una desavantatge és que no hi ha arbres. Els sons del meu carrer són els següents: xivarri perquè la gent parla molt fort, cotxes, camions, autocars, música per els veïns, ocells, patinets i gossos.
El meu carrer està tranquil a estones. Tinc el mar davant i per això les vistes són precioses. El so que més se sent és el lladruc insuportable dels gossos
Hi ha olors repugnants però també n’hi ha d’ agradables. A mi m’agradaria molt el meu carrer si no hi hagués tants gossos.
   
 Txell R