divendres, 3 de desembre de 2010

Una olor estranya

Cada vegada que surto al meu balcó gran, sempre trobo la mateixa gent: nens petits jugant, uns adolescents parlant o gent jove prenent alguna cosa en un bar.

Quan em vaig mudar a Premià de Mar amb els meus pares justament en el carrer “Santiago Rusinyol”, vaig notar que era un carrer molt bonic, perquè veia que hi havia molts nens de la meva edat i que podia jugar amb ells al parc.

Ara per ara, com que sóc petita i no sé res, no puc explicar molta cosa, però mai ha passat res de bo. Però fa foc hi va haver un fet no gaire curiós, però com en el meu carrer no hi viu ningú estrany no passa res d’interessant. Va passar que un veí va notar una olor estranya i va provocar el caos.

L’any passat un veí va deixar el cotxe en el pàrquing i va notar una olor estranya, una olor a gas, precisament, pensava que hi havia un canonada trencada o alguna cosa semblant. Al cap d’una estona van venir els bombers i la policia vestits amb una roba molt divertida i ampla amb unes bombones d’oxigen que pesaven moltíssim!
El meu pare va baixar a veure què passava, mentre jo estava al llit.

Al final es va saber que no era una olor de gas si no un mal presentiment del veí i el veí va quedar en ridícul.


Guillem Tur

3 comentaris:

  1. pressentiment (errada)

    La redacció està bé i apliques com cal els criteris de la fitxa 6. Les repeticions són lògiques tenint en compte el punt de vista de la narradora.
    En línies generals, et mereixes un 9.

    ResponElimina
  2. puto guillem vaya nota k te ha puesto jder bueno no nos flipemos eh tio k asco de poema tio vas de chulo playa pero eres un ,matao:)

    ResponElimina