Vieivip!!! Un altre missatge del pesat del meu germà.
És culpable que estigui a casa amb la meva preciosa cama trencada i encara em poso dels nervis quan hi penso. Anava amb el meu germà en el mateix patinet i no em va fer cas
I ell sense que ell tingui cap de remordiments se’n va anar de viatge amb els meus pares a París i que cada dos minuts m’envia un missatge dient que s’ho està passant molt bé, i sempre em recordaré d’aquell forat del passeig de circumval•lació . També me’n recordaré del la família d’aquell motorista que ens va veure i no es va parar per saber si estàvem bé i a sobre estic a casa amb una amiga de la meva mare que és molt molt molt pesada i es diu Paquita i sempre diu el mateix “estàs bé ...”
Virivip!!!!com sigui el meu germà me’l carrego...
- hola Nil, estic a la Torre Eiffel i és molt “xulo”. Pol
Quan la Paquita se’n va anar a comprar, va passar allò inesperable, vaig caure aaaaaaaaaiuuuuuuu!!! intentant agafar el mòbil que estava en la tauleta del costat .
Quan va venir la meva família del viatge, li vaig fotre una pallissa al meu germà que ara els dos estem amb la Paquita, amb las cames trancades i els meus pares a Hawai .
nil
divendres, 30 d’abril del 2010
dimecres, 28 d’abril del 2010
Els cotxes borratxos
- Nnnnnnnn, nnnnnnnnnn, nnnnnnn .
- Iiiiiiiiiiiiiih gggggg , iiiiiiiiiii hhhhhhhhh
- Huaaaa cago en tot em moriré.....
- El del carrer Unió va cridar: ei tu et penso matar , quan he sentit aquet soroll vaig sortir de la finestra i he vist dos cotxes xocats i n’hi havia un aparcat i el van embestir . Després va venir la policia amb la seva sirena : ni no ni no ni no , però van venir dos cotxes patrulla, van posar el partes . Els dos senyors estan ferits i va venir l’ambulància amb el seu escàndol : ninou ninou ninou .
Desprès vaig baixar al carrer i vaig trobar una noia que més o menys tenia 12 anys i li vaig dir : - ei tu noia com et dius i ella em va dir Irene
Hi havia un senyor que era gran i que em va preguntar que ha passat i jo li vaig dir: un accident .
Més o menys tendria 67anys era alt i era una mica gros.
Bassim M.
- Iiiiiiiiiiiiiih gggggg , iiiiiiiiiii hhhhhhhhh
- Huaaaa cago en tot em moriré.....
- El del carrer Unió va cridar: ei tu et penso matar , quan he sentit aquet soroll vaig sortir de la finestra i he vist dos cotxes xocats i n’hi havia un aparcat i el van embestir . Després va venir la policia amb la seva sirena : ni no ni no ni no , però van venir dos cotxes patrulla, van posar el partes . Els dos senyors estan ferits i va venir l’ambulància amb el seu escàndol : ninou ninou ninou .
Desprès vaig baixar al carrer i vaig trobar una noia que més o menys tenia 12 anys i li vaig dir : - ei tu noia com et dius i ella em va dir Irene
Hi havia un senyor que era gran i que em va preguntar que ha passat i jo li vaig dir: un accident .
Més o menys tendria 67anys era alt i era una mica gros.
Bassim M.
El meu carrer i la cosa que ha passat
Xiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!, Ni no ni no ni no ni no!!,ua ua ua ua ua ua ua!
Estava a casa meva i vaig sentir aquell soroll que venia de fora,em vaig treure el cap al balcò de la meva casa i vaig veure que al final del meu carrer hi havia foc a una casa i vaig veure la nena cridant foc foc foc foc i que estava plorant va venir l’ambulància i a la nena li van venir els bombers a per ella ...
I la nena va sortir plorant pel el por que tenia . Es va encendre la casa perquè a sota d’aquesta casa i el comptador de la llum i va explotar i va comenzar a sortir foc . Jo estava a la meva casa tan tranqui-la i vaig sentir aquests sorolls i em vaig espantar perquè tot el carrer el carrer es va apagar i jo també està veient la tele i va apagar tota la casa de cop. I es va tirar una setmana per arreglar el comptador de la llum.
La veïna Laura es va perdre l’acció perquè estava treballant i quant vindre estava la nena i els pares al carrer i ens va preguntar què hi havia passat.
La Laura ès amb el cabell marrò i el ulls de color verds, la Laura ès molt simpàtica te ajuda a tot i es molt bona noia i quan en tingut alguna baralla amb ella sempre ens ha vingut a perdonar-nos.
Carla M.
Estava a casa meva i vaig sentir aquell soroll que venia de fora,em vaig treure el cap al balcò de la meva casa i vaig veure que al final del meu carrer hi havia foc a una casa i vaig veure la nena cridant foc foc foc foc i que estava plorant va venir l’ambulància i a la nena li van venir els bombers a per ella ...
I la nena va sortir plorant pel el por que tenia . Es va encendre la casa perquè a sota d’aquesta casa i el comptador de la llum i va explotar i va comenzar a sortir foc . Jo estava a la meva casa tan tranqui-la i vaig sentir aquests sorolls i em vaig espantar perquè tot el carrer el carrer es va apagar i jo també està veient la tele i va apagar tota la casa de cop. I es va tirar una setmana per arreglar el comptador de la llum.
La veïna Laura es va perdre l’acció perquè estava treballant i quant vindre estava la nena i els pares al carrer i ens va preguntar què hi havia passat.
La Laura ès amb el cabell marrò i el ulls de color verds, la Laura ès molt simpàtica te ajuda a tot i es molt bona noia i quan en tingut alguna baralla amb ella sempre ens ha vingut a perdonar-nos.
Carla M.
Fets sobre el meu carrer
Esto es un atraco
El dia 25 de març del 2009
Van a entrar a robar a l’escala del costat.
Dos romanesos encaputxats.
A les tres del mati
Van forçar la porta
Van lligar i emmordassar a la gent .
I els romanesos els van tenir segrestats durant tres hores .
Apunta de pistola i van amenaçar que si no els donava els dos-cents mil milions d’euros valorats en joies ho mataré .
Van robar dos-cents mil milions d’euros valoraràs en joies .
Els van detindré tres carrers mes enllà els mossos d’esquadra .
Els van condemnar amb 20 anys de presó i van morir .suïcidats i els mossos es van posar contents i els mossos es van .emborratxar
L’acció l’esta veient en Pepito, és molt bon home treballador va
Veure com van córrer tres carrers mes a dalt fins quals van detindré.
Marc G.
El dia 25 de març del 2009
Van a entrar a robar a l’escala del costat.
Dos romanesos encaputxats.
A les tres del mati
Van forçar la porta
Van lligar i emmordassar a la gent .
I els romanesos els van tenir segrestats durant tres hores .
Apunta de pistola i van amenaçar que si no els donava els dos-cents mil milions d’euros valorats en joies ho mataré .
Van robar dos-cents mil milions d’euros valoraràs en joies .
Els van detindré tres carrers mes enllà els mossos d’esquadra .
Els van condemnar amb 20 anys de presó i van morir .suïcidats i els mossos es van posar contents i els mossos es van .emborratxar
L’acció l’esta veient en Pepito, és molt bon home treballador va
Veure com van córrer tres carrers mes a dalt fins quals van detindré.
Marc G.
dijous, 22 d’abril del 2010
El carrer de la sort
Cada matí quan anava a l’escola passava per el mateix carrer, el carrer Pau Roig, però aquell dia vaig decidir passar pel carrer Ponent. Quan vaig arribar a l’escola tenia un control de naturals i em van dir que la professora no havia vingut, quina sort justament per aquell control no havia estudiat gaire i el dossier que havia d’entregar estava mig fet. El divendres el noi que m’agradava no va venir perquè estava malalt però ja estava bé i avui sí que ha vingut.
A l’hora de català el Joan Marc va dir que fes una historia del “meu carrer” i em va posar un positiu, per fi! Sona el timbre i sortim al pati. Tot just quan estava sentada al banc amb la meva millor amiga l’Alba, el Alexander, la persona més simpàtica de la meva vida, es senta al meu costat i comença a preguntar-me coses:
-T’agrada la neu?-em va preguntar tot somrient-me
-Ss sss si -vaig contestar quequejant
-Aquest dissabte vaig als Pirineus amb dos amics més i el pare em va dir que podia convidar a 3 amics -em va dir. en els meus pensaments vaig dir que aquesta era la meva
-vols venir-hi tu?-em va preguntar
Emm...si no et fa res però encara ho he de preguntar als pares- vaig contestar tota vermella com un tomàquet-
Doncs perfecte! Ja sou tres –va dir picant-me el ull -aquesta tarda em dius si et deixen o no, bé me’n vaig cap a classe, adéu!
-Adéu!-vaig contestar-li.
jo tan nerviosa li contestava quequejant...
Riiiiiiiinnng!!!! Oh no! Ha sonat el timbre, aquesta hora m’ha passat volant, m’agradaria que fos mes llarg i estar una estona més amb el noi que m’agrada. Quan entro a la classe de musica em trobo en Aleix al costat de la taula on em sento normalment semblava que em volia dir alguna cosa quan em sento em mira i em pregunta:
-T'agraden els parcs temàtics?-em va preguntar mirant-me als ulls fixament.
-Emm…si, m’encanten i sobre tot les atraccions fortes i de por!
–t’agradaria anar amb mi a un parc d’atraccions aquest dissabte?
No vaig saber que dir-li per que havia quedat amb en Alexander i li vaig contestar:
-És que no se si em deixaran els pares primer ho he de preguntar i per la tarda t’ho diré d’acord?-li vaig dir amb un to impacient
D’acord com vulguis- em va contestar amb un picant-me l’ull
Ufff!!!! No sé què faré és que m’agradaria anar al la neu amb l’Alexander però es que els parcs temàtics m’encanten. No se que fer!!!!!!!!!!!!!!!! L’alba em va veure que tenia una cara de preocupada i em va preguntar:
-Què et passa?
-Sabies que l’Aleix m’ha demanat que vagi amb ell el dissabte al parc temàtic!
-I quin problema tens?- em va mirrar amb una cara estranyada
-Doncs que el dissabte anava amb l’Alexander als Pirineus no?
-Ah si! Doncs no sé, jo de tu m’ho pensaria bé perquè l’Aleix i l’Alexander no és que es portin gaire be...
-Ja ho sé tu que fàries en la meva situació?
-Uf!!! No sé, no sé...
-Be, fins desprès. Et vindre a buscar eh!!
-Adéu!
Quan arribo a casa li explico tot a la mare perquè m’ajudi a sortir d’aquest problema. De sobte la mare em diu que no m’he de preocupar que ella m’ajudarà.
-Tinc una idea!- va dir la mare
-Quina, quina?- vaig preguntar-li amb una cara d’ entusiasmada
-Digues-li que encara no ho has pogut preguntar perquè avui jo no hi era a casa.
-Però...-vaig contestar-li
-Tu digues-li i prou jo ja m’encarrego d’això- li va dir-me clicant-me l’ull
-Com vulguis
-Va, renta’t les mans, que paro taula!
-D’acord!
-Quan anava per el camí per anar a buscar a la Alba un Home vell em pregunta:
-Com et dius joveneta?
-Houda
-Sé el que et passa perfectament oi que dos nois t’han demanat per quedar aquest dissabte?
-I vostè com ho sap?
-Sóc un Home que llegeix els pensaments dels altres i se com acabarà això. I t’aconsello que fagis cas del que et diu la teva mare i que confiïs en ella.
-N’estàs segur?
-I tant!
-Moltes gràcies! Adéu.
-De res adéu, adéu i sobre tot fes el que et diu la teva mare!
-Sí!!
Quan estava fent el mig camí que em faltava per arriba a casa de l’Alba anava pensant estranyada com ho sabia això però...es igual m’ha dit que fes cas a la mare dons segur que es el millor.
-Hola alba!
-Hola al final que faràs amb aquell parell?
-Doncs m’ha dit la mare que el hi digui que ella no ha estat a casa a l’hora de dinar i que no li he pogut preguntar.
-I faràs el que t’ha dit?
-Sí. Espera! No vull passar per aquest carrer passem pel carrer ponent perquè avui per el matí he passat i he tingut sort.
-Com tu vulguis
De sobte em trobo l’Alexander i em pregunta:
-Què, al final et deixen?
-Perdona però es que no ho he pogut preguntar perquè la mare no hi era...
-Ah...però tingues en comte que ho tens que tenir clar abans del dimecres.
-D’acord!
I passa 1 minut de silenci i ningú diu res volia treure tema però no podia em feia molta vergonya ara no parlo ni res però quan ja s’hagi acabat aquest moment pensaré que sóc burra perquè podia ser capaç de dir-li alguna cosa però ara no m’atreveixo. Me n’havia oblidat de l’Aleix que li tenia que dir que no podia perquè...
-Aniràs de colònies?- va preguntar-me trencant el silenci que hi havia
-Si i tu?
-També- va dir m’entres esperàvem a la alba que s’estava cordant les sabates
- Va, alba estem esperant
-Tranquils podeu anant seguint.
L‘Alba em va picar l’ull mentres que l’Alexander no mirava jo la vaig entendre perfectament em volia dir que seguéssim junts que ella ja vindria desprès que ho feia perquè pugéssim anar sols.
-Doncs anem seguint.
Jo em vaig posar a mirar a l’Alexander d’una manera que mai l’havia vist ell també em mirava i vaig ser capaç de fer-li un clatellot fluixet i li vaig dir:
-A veure si m’atrapes i me la pots tornar- vaig dir-li
Encara que no sé com vaig poder fer això però no me’n vaig penedir es va posar a empaitar-me. I no m’adono que hi ha una pedra i caic i ens posem a riure tots dos ell em va ajudar a aixecar-me i quan em miro el genoll m’ho trobo tot ple de sang encara que em feia mal en aquell moment no estava per allò sinó que estava per l’Alexander quan poso el peu sobre el carrer Unió em comença a fer molt de mal i em comencen a sortir les llàgrimes ell va treure un mocador de la butxaca i me l’enrotlla al genoll i ens trobem l’Aleix com us he dit que l’Aleix i l’Alexander no es suporten l’Aleix passa de l’Alexander i només em diu Hola a mi tot això segur que ha passat perquè quan hem trepitjat el carrer Unió s’havia acabat el carrer que em donava sort el carrer ponent. Quan arribem a l’institut entrem a classe de naturals i com que la professora no va venir teníem al professor de guàrdia i em vaig posar al costat de l’Aleix i li vaig dir mirant-li als ulls:
-Aleix no he pogut preguntar si podia anar amb tu el dissabte perquè la mare no hi era.
-Doncs m’ho podràs dir demà, no?
-Suposo.
Quan es van acabar les classes anàvem per el camí jo, l’alba i l’Aleix ens donem dos petons a la galta jo i la alba i ens acomiadem quan arribem a casa de l’Aleix ens acomiadem i també ens donem dos petons a la galta jo anava caminant pel camí i em trobo una altre vegada l’Alexander i em diu:
-Bé, fins dema- em diu acomiadant-se-
-Adéu!
I quan just poso el peu sobre el carrer ponent em diu:
-I no em dones dos petons?a mi mai me’ls has donat- em diu somrient-me. Uf!em vaig posar molt vermella i no vaig tenir cap remei que donar-li dos petons, però ala galta eh!
Vaig arribar a casa i em vaig trobar a la mare a l’ordinador buscant informació del zoo de Barcelona.
-Mare perquè busques informació sobre això?
-Perquè he parlat amb el pare de l’Alexander i e la mare de l’Aleix i hem pensat que aquest dissabte podríem anar al zoo tots junts
-Problema solucionat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
-De res, per això estan les mares, no? Per ajudar als seus fills.
Pel de mati li vaig explicar tot a l’Alba i ella també vindrà. No vaig dir-li L’Alexander que l’Aleix vindria i a l’Aleix no li vaig dir que vindria l’Alexander, es vaig posar molt contenta perquè la sorpresa que tindran quan ho sàpiguen.
La nit del divendres no vaig poder dormir de nerviosa que estava. Com que vam quedar allà a les 10:00 i anàvem a quedar-nos allà a dinar vaig emportar-me amb el collaret de la sort. Quan s’adona l’Alexander que l’Aleix és allà em diu:
-I aquet que fa aquí? No m’avies pas dit que vindria.
-Ja però jo vull que...
-Que?
-Aleix vine!-vaig cridar
-Vull que em feu un favor tots dos, vull que sigueu amics perquè sinó no estic tranquila amb vosaltres.
-És veritat.- Va dir l’Alexander
-Em perdones? – va preguntar-li l’Aleix
-És clar!
I ens vam donar una abraçada i des d’aquell dia som amics i l’Alexander em va demanar que si volia sortir amb ell i li vaig dir que si!!!el millor final de la meva vida! Houda D.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Els tres nois
Una vegada tres nois estaven jugant en una plaça que hi ha en el carrer Doctor Fleming. Un es deia David, un altre Andres i Lucas. La pilota va sortir al passadís que hi ha a l`esquerre de la plaça. En David i en Lucas van anar a buscar la pilota al passadís, quan l'Andres escolta un soroll. Aaaaaaaaaaaa!!Andres espantat va corrent a la policia que estava patrullant en aquesta zona.
-Policia ayuda!
-Que passa noi?
-Un borratxo ha atrapat els meus amics.
-On estan.
-A la plaça.
La policía va corrent al passadís quas es sent bum bum.-La policía surt amb els dos nois.
-Operador necessitem un ambulància al carrer Doctor fleming.
Llavors un noi gran entra als xinos per robar quan la policia se n'adona, el detenen per robar.La policia es troba que el lladre ha escapat perquè s`ha oblidat d`ell.
Desprès de 20 anys, David és mecànic; Lucas és amo de tres locals de roba en Barcelona i tambè ha acabat la terapia mental que el metge li va aconsellar. Andres és tecnic d`ordinadors. Jo en Jordi Puig sóc policia local. Tot això, aquesta històrìa en va fer veure que la policia ajuda la gent. El policia que va disparar ja estat jubilat i el seu company tambè.El noi que estava robant ha tingut que fer 300 hores comunitàries ajudant als obrers o els escombriaires. L'alcalde va perdre les elecions per deixar que un policia matés un civil per poder salvar a un nen quan podia negociar amb el segrestador. L'adrogueria va tancar per crisis i el borratxo ès va recuperar del cop de volta, després de sortir de la presó va ser assassinat per un altre borratxo a la Gran Via.
-Policia ayuda!
-Que passa noi?
-Un borratxo ha atrapat els meus amics.
-On estan.
-A la plaça.
La policía va corrent al passadís quas es sent bum bum.-La policía surt amb els dos nois.
-Operador necessitem un ambulància al carrer Doctor fleming.
Llavors un noi gran entra als xinos per robar quan la policia se n'adona, el detenen per robar.La policia es troba que el lladre ha escapat perquè s`ha oblidat d`ell.
Desprès de 20 anys, David és mecànic; Lucas és amo de tres locals de roba en Barcelona i tambè ha acabat la terapia mental que el metge li va aconsellar. Andres és tecnic d`ordinadors. Jo en Jordi Puig sóc policia local. Tot això, aquesta històrìa en va fer veure que la policia ajuda la gent. El policia que va disparar ja estat jubilat i el seu company tambè.El noi que estava robant ha tingut que fer 300 hores comunitàries ajudant als obrers o els escombriaires. L'alcalde va perdre les elecions per deixar que un policia matés un civil per poder salvar a un nen quan podia negociar amb el segrestador. L'adrogueria va tancar per crisis i el borratxo ès va recuperar del cop de volta, després de sortir de la presó va ser assassinat per un altre borratxo a la Gran Via.
dimarts, 13 d’abril del 2010
CARTERA DE CUIR
-No fan res de bo!! Quaranta i pico de canals i no fan res!!
Tanco la tele d'un cop al botó vermell del comandament.
-Va, a buidar rentaplats!
-Ja vaig, mama.
Hi vaig corrent, no cap a la cuina sinó cap al carrer, a jugar una estona amb el monopatí,que ja començava a estar desgastat de tanta fricció contra l'asfalt, que a vegades tenia pedretes i altres porqueries que feien que la meva taula s'estigués quedant tan fina com una làmina. Vaig saltar i vaig girar la meva taula 180 graus i anava a fer-ne 180 més per a completar 360 però no em quedava temps i vaig aterrar amb les rodes perpendiculars respecte la meva direcció planejada. Em vaig esgarrapar tota la cama amb la tapa del fanal, i se'm va tacar la vamba de sang. Vaig fúmer un crit i la meva mare, que m'estava buscant a sota el sofà, va sortir fora i em va veure estirat a terra i va fer cara de ''aturadacardíacaimminent''.
Em va portar fins al sofà i anà a buscar tovalloles per tota la casa. Deu minuts més tard, se'm va parar l'hemorràgia i ma mare vingué amb un drap de cuina, rondinant que no sabia què passava amb les tovalloles en aquesta casa, que despareixien d'una manera misteriosa. Amb aquelles que va arribar el meu germà, que ens va explicar que el veí havia trobat una cartera al carrer veig sortir amb el meu germà i vam anar a casa d'en Salva, a la porta del qual ja hi havia la mare de la Laia.
Vaig mirar-me la cartera. Pel tamany i la forma vaig poder definir que era de dona. A dins hi havia carnets, mapes i diners, en els quals hi havien euros, lliures i altres bitllets que no vaig reconèixer. Quan el meu pare va arribar ens va explicar que eren pesos mexicans, francs suïssos, dòlars,dòlars ausraliàns, yens, corones suèques, dínars libins i dírhams marroquins. Jo vaig veure números molt alts en aquelles monedes impreses. Després vam mirar-nos els mapes i eren de xarxes de transport públic be moltes ciutats com ara Berlín, Johannesburg, Taixkent i Bagdad.
Al passaport hi havia la foto d'una noia d'uns vint-i-pico d'anys, amb el cabell molt curt d'un color castany. Al passaport , hi havia segells que es devien haver estampat en aduanes de mig món i part de l'altre, La noia es deia Beatrice Walker.
Vaig sentir que una persona deia que li sonava el nom. Em vaig girar i vaig veure el pare d'en ''Ojka'' (Òscar). Després va venir la Loren, la dona d'en Salva, amb unes magdalenes. Llavors va arribar ma mare i ens va fer venir cap a casa per sopar.
L'endemà al matí vaig baixar tot capficat en el moneder. Em vaig canviar la gasa de la ferida i vaig saludar al meu germà, que se n'anava cap a la feina. El meu pare ja devia haver marxat. Sort de tenir una mare sense ofici. Ella em va pujar fins a l'insti. Els dijous són molt llargs, però em va ajudar molt el moneder.
La maleïda peça de cuir em va estar turmentant durant el matí, al migdia m'estava preguntant per què no tenia targetes de crèdit i a la tarda em capficava que hagués estat a tantes ciutats.
Quan vaig tornar a casa, el meu veí Salva, el que havia trobat la cartera, sortia de casa seva. Em va dir que se n'anava a comissaria a donar la cartera a la poli. A mi em sabia greu perquè tenia la sensació que si se n'anava la cartera perdia una part de mi.
Vaig decidir que me n'anava amb ell. Vam baixar a peu i ens vam estar tot el camí discutint qui podria ser aquesta Beatrice Walker.
Ens van tenir mitja hora llarga i vam haver de fer uns tràmits de no sé quina punyeta i vam decidir que posaríem el retorn a nom de ''el veïnat del barri la Floresta'', que la cartera havia estat trobada el dimecres tal de tal, etc...
Quan vaig tornar a casa, vaig començar a endollar la Wii, i me'n vaig recordar de l'examen de tecno de l'endemà. Em vaig posar a treballar d'una manera descabellada per saber-me les propietats de la fusta i d'els materials no fèrrics.
Durant les setmanes següents, cada vegada que em trobava en Salva o un altre veí ''implicat'' comentàvem què se'n podria haver fet, d'aquell moneder, però cada vegada menys.
Fins que un dia, la Loren trucà casa nostra amb una carta escrita en un castellà passat pel Google translate amb errors gramaticals per tot arreu. La traducció seria aquesta:
Estimat veïnat del barri de la Floresta:
Abans de tot, us estic molt agraïda de que m'hageu recuperat la cartera. La vaig perdre quan vaig venir de viatge a Barcelona. A Austràlia, quan una persona acaba batxillerat, té 1 any per a viatjar pel món, abans de entrar a la universitat.
Quan estava a la vostre capital, uns joves em van atacar, i em van treure el número PIN de la meva targeta de crèdit i es van endur el moneder. Suposo que el devien deixar tirat al vostre carrer. Me'n vaig anar al consolat d'Austràlia i em van deixar tornar a Sydney. Vaig viatjar-hi amb la idea de que Espanya era en país corrupte, però gràcies al veïnat del barri la Floresta crec que hi ha més bona gent del que aparenta.
Gràcies una altra vegada
Beatrice Walker
Tanco la tele d'un cop al botó vermell del comandament.
-Va, a buidar rentaplats!
-Ja vaig, mama.
Hi vaig corrent, no cap a la cuina sinó cap al carrer, a jugar una estona amb el monopatí,que ja començava a estar desgastat de tanta fricció contra l'asfalt, que a vegades tenia pedretes i altres porqueries que feien que la meva taula s'estigués quedant tan fina com una làmina. Vaig saltar i vaig girar la meva taula 180 graus i anava a fer-ne 180 més per a completar 360 però no em quedava temps i vaig aterrar amb les rodes perpendiculars respecte la meva direcció planejada. Em vaig esgarrapar tota la cama amb la tapa del fanal, i se'm va tacar la vamba de sang. Vaig fúmer un crit i la meva mare, que m'estava buscant a sota el sofà, va sortir fora i em va veure estirat a terra i va fer cara de ''aturadacardíacaimminent''.
Em va portar fins al sofà i anà a buscar tovalloles per tota la casa. Deu minuts més tard, se'm va parar l'hemorràgia i ma mare vingué amb un drap de cuina, rondinant que no sabia què passava amb les tovalloles en aquesta casa, que despareixien d'una manera misteriosa. Amb aquelles que va arribar el meu germà, que ens va explicar que el veí havia trobat una cartera al carrer veig sortir amb el meu germà i vam anar a casa d'en Salva, a la porta del qual ja hi havia la mare de la Laia.
Vaig mirar-me la cartera. Pel tamany i la forma vaig poder definir que era de dona. A dins hi havia carnets, mapes i diners, en els quals hi havien euros, lliures i altres bitllets que no vaig reconèixer. Quan el meu pare va arribar ens va explicar que eren pesos mexicans, francs suïssos, dòlars,dòlars ausraliàns, yens, corones suèques, dínars libins i dírhams marroquins. Jo vaig veure números molt alts en aquelles monedes impreses. Després vam mirar-nos els mapes i eren de xarxes de transport públic be moltes ciutats com ara Berlín, Johannesburg, Taixkent i Bagdad.
Al passaport hi havia la foto d'una noia d'uns vint-i-pico d'anys, amb el cabell molt curt d'un color castany. Al passaport , hi havia segells que es devien haver estampat en aduanes de mig món i part de l'altre, La noia es deia Beatrice Walker.
Vaig sentir que una persona deia que li sonava el nom. Em vaig girar i vaig veure el pare d'en ''Ojka'' (Òscar). Després va venir la Loren, la dona d'en Salva, amb unes magdalenes. Llavors va arribar ma mare i ens va fer venir cap a casa per sopar.
L'endemà al matí vaig baixar tot capficat en el moneder. Em vaig canviar la gasa de la ferida i vaig saludar al meu germà, que se n'anava cap a la feina. El meu pare ja devia haver marxat. Sort de tenir una mare sense ofici. Ella em va pujar fins a l'insti. Els dijous són molt llargs, però em va ajudar molt el moneder.
La maleïda peça de cuir em va estar turmentant durant el matí, al migdia m'estava preguntant per què no tenia targetes de crèdit i a la tarda em capficava que hagués estat a tantes ciutats.
Quan vaig tornar a casa, el meu veí Salva, el que havia trobat la cartera, sortia de casa seva. Em va dir que se n'anava a comissaria a donar la cartera a la poli. A mi em sabia greu perquè tenia la sensació que si se n'anava la cartera perdia una part de mi.
Vaig decidir que me n'anava amb ell. Vam baixar a peu i ens vam estar tot el camí discutint qui podria ser aquesta Beatrice Walker.
Ens van tenir mitja hora llarga i vam haver de fer uns tràmits de no sé quina punyeta i vam decidir que posaríem el retorn a nom de ''el veïnat del barri la Floresta'', que la cartera havia estat trobada el dimecres tal de tal, etc...
Quan vaig tornar a casa, vaig començar a endollar la Wii, i me'n vaig recordar de l'examen de tecno de l'endemà. Em vaig posar a treballar d'una manera descabellada per saber-me les propietats de la fusta i d'els materials no fèrrics.
Durant les setmanes següents, cada vegada que em trobava en Salva o un altre veí ''implicat'' comentàvem què se'n podria haver fet, d'aquell moneder, però cada vegada menys.
Fins que un dia, la Loren trucà casa nostra amb una carta escrita en un castellà passat pel Google translate amb errors gramaticals per tot arreu. La traducció seria aquesta:
Estimat veïnat del barri de la Floresta:
Abans de tot, us estic molt agraïda de que m'hageu recuperat la cartera. La vaig perdre quan vaig venir de viatge a Barcelona. A Austràlia, quan una persona acaba batxillerat, té 1 any per a viatjar pel món, abans de entrar a la universitat.
Quan estava a la vostre capital, uns joves em van atacar, i em van treure el número PIN de la meva targeta de crèdit i es van endur el moneder. Suposo que el devien deixar tirat al vostre carrer. Me'n vaig anar al consolat d'Austràlia i em van deixar tornar a Sydney. Vaig viatjar-hi amb la idea de que Espanya era en país corrupte, però gràcies al veïnat del barri la Floresta crec que hi ha més bona gent del que aparenta.
Gràcies una altra vegada
Beatrice Walker
Subscriure's a:
Missatges (Atom)