El meu carrer és un lloc tranquil i adorable, encara que quan hi ha festes se senten una miqueta, ja que tinc la Plaça de la Sardana a vint passes de casa meva. Al carrer, no hi passen aquells cotxes sorollosos, enormes i molestos que no deixen treballar, ja que no hi caben, el carrer és bastant estret. De vegades passa una "Harley", amb un senyor que tindrà aproximadament 45 anys, i ens espatlla el plàcid silenci, la gran característica del meu estimat carrer.
Quan surto al balcó puc contemplar l'escola La Lió, on jo anava fa menys de cinc mesos llargs i de vegades veig passar pel carrer, alguns companys que encara hi van.
Al meu carrer hi ha una senyora que sempre cuina, ve una oloreta tan bona que vénen ganes de demanar-li que t'ho deixi provar. La meva veïna del tercer pis té una botiga de roba per a nens petits a sota de casa meva.
Encara que és un carrer humil, per Nadal molts veïns adornen els seus balcons amb llums vermelles, grogues i blaves.
Les parts més rústiques del meu carrer són les façanes de les cases veïnes. Aquestes tenen un munt d'històries i records per a mi. Recordo un dia de "haloween" en el qual uns homes amb màscares negres varen envernissar totes les façanes amb ous, llet i tomàquets. I la façana de la cantonada, em recorda tota la l'aigua que es llencen a la meravellosa guerra de premianencs "vs" pirates. Ja que el meu veí, un home atent i simpàtic, que sempre em dóna tota la roba que em cau al seu jardí quan l'estenc, és un dels pirates que fa malabarismes amb el foc.
En el meu carrer, també hi ha coses que no m'agraden, com per exemple la carretera que hi ha, sembla que sigui una de les més aspres i rugoses de tot Premià de Mar. Està plena de fisures, senyals de tràfic velles i xiclets fastigosos i enganxifosos, que deixa la canalla quan es cansa de mastegar-los. Però malgrat això, continua essent el meu estimat carrer.
Jesús O.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada