Aquesta entrevista està feta a una noia de 43 anys que es diu Oksana i que a continuació ens explicarà algunes coses sobre la seva llengua materna: l'Ucraïnès.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrer Capitans de Mar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carrer Capitans de Mar. Mostrar tots els missatges
dimarts, 31 de maig del 2011
Oksana: "Yo en Ucrania, yo ahí, en Ucrania"
L'ucraïnès és una llengua eslava oriental, una de les tres que formen aquest grup de llengües, les altres dues són el rus i el bielorús. L'ucraïnès escrit guarda certes similituds amb les altres dues llengües. Hi ha gairebé cinquanta milions d'ucraïnesos a tot el món, incloent-hi 37.500.000 a Ucraïna.
dimarts, 24 de maig del 2011
Helena: “Wer zuletzt lacht lacht besten”
Ester Peinado, Eduard Ortiz
L'alemany (en alemany, Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la novena llengua més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels “alemani”.
Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany. La separació entre ambdós zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath, que separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica (al sud de la línia) de les que no la van patir (al nord de la línia). Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia van donar lloc a l'anglès, el neerlandès, el frisó i els dialectes del baix alemany.
Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main (també anomenada d'Speyer), al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard).
La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'aquesta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. El caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'.
dimarts, 26 d’abril del 2011
El carrer ideal
La fila de cotxes aparcats a una de les bandes,
I els arbres plantats al davant de les cases.
La vistosa caserna de la Guàrdia civil,
La típica velleta cosint un fil.
Aquell piano que fa una agradable melodia,
La terrible xerrameca dels joves d’avui dia.
L’estrident escàndol del motor d’un cotxe de matinada,
L’idoni cant dels ocells que anima la mainada.
El característic perfum de les flors,
Una brisa marina susu amb la flaire dels pescadors.
L’inconfusible fortor provinent dels abocadors,
I l’horrible ferum d’alguns joves fumadors.
El carrer Capitans de Mar,
Té coses que m’agraden i coses que no tant.
És un carrer molt net i bonic,
I és el carrer no jo visc.
Ester Peinado Rubio
dissabte, 12 de març del 2011
dimarts, 30 de novembre del 2010
Monòleg de mitja nit: la gran però petita caminada.
Ja quasi no recordo, aquell dia tan calorós, que em queda ja tan lluny, quan vaig portat a taekwondo o una cosa d’aquestes que em van demanar la meva néta de 12 anys i el meu nét de 14 anys, que són molt esportistes.
Just quan sortíem, per aquell inacabable carrer, no ens van deixar passar amb el cotxe. Havien tallat el carrer Capitans de Mar...
Que per què, em pregunta? Doncs miri, es veu que estaven gravant un llarg episodi per a una sèrie de televisió que ja no recordo com es deia. Ja saben que amb l’edat...
No s’impacienti dona i deixi’m acabar d’explicar-ho tot. Es què sempre em pregunta vostè! Si vol, crido a la meva dona i que li ho expliqui ella, si no, no m’interrompi més, si us plau. És cert el què diuen que el futur que ens espera amb la joventut d’avui en dia...
“Bueno”, el que els explicava abans a vostès. Doncs es veu que estaven gravant una sèrie de televisió i vam haver d’anar caminant tots tres plegats, el meu nét, la meva néta i jo.
El bonic gimnàs on anaven és molt lluny i l'impressionant camí se’m va fer molt llarg però a ells no. No ho vaig entendre. Em van dir què no era ten llarg com jo deia i que estava exagerant, encara què per a mi no era cert...
Que com vaig tornar, diu? Molt cansat, és clar. I després va anar la seva mare a buscar-los perquè jo ja no podia més. El que em va sorprendre va ser què ells no es cansessin.
“Bueno”, aquesta ha estat la història d’avui que ha tingut lloc al carrer Capitans de Mar. Ens veiem demà a les 23:00h i explicarem un fet terrorífic que va passar al gran camí del Mig.
Adéu i gràcies.
Ester
dimarts, 2 de novembre del 2010
Carrer Capitans de Mar, un mar d’estudiants
Hola, em dic Ester i visc al carrer Capitans de Mar. És un carrer llarg, estret i bonic. Jo us parlaré només de la part on visc, que és des de la Guàrdia civil, fins carrer Ramon Penyafort.
A la banda esquerra de casa meva, hi ha dos abocadors: un de gris i un altre d’orgànic. Una mica més lluny hi ha el de paper, el de plàstic i el de vidre, que són alts, grans i acolorits. La sort és que tinc els abocadors molt a prop per tirar les deixalles, la mala sort es que els abocadors desprenen un aroma no gaire agradable. Davant de la porta del meu pàrquing comunitari hi ha un clavegueram reixat que per sort, no fa gaire pudor.
A la dreta de la meva casa, hi ha la caserna de la Guàrdia civil. És de totxanes, alt i molt gran i té uns vidres gegants. No hi ha excrements de gossos normalment, però la majoria dels veïns tenen gats i estan per tot arreu. La veritat és que són cadells, i són tots diferents, no n’hi ha dos d’iguals.
A banda i banda del carrer hi ha arbres robustos, frondosos i alts. A més a més, tot el veïnat té un arbre a casa seva, a casa meva, per exemple, tenim una gran olivera i una petita sica (palmera).
Pel meu carrer, passen molts estudiants dels instituts Cristòfol Ferrer i Serra de Marina. Jo estudio en el Cristòfol Ferrer, juntament amb el meu germà, i quan estem a casa, per les grans finestres del menjador es veuen tots el estudiants que passen pel davant.
En el meu carrer no hi ha bancs, al menys en el tram que jo estic descrivint, encara que tenint la casa tan a prop dels instituts, tampoc no els utilitzaria.
Les cases de davant de la meva són totes blanques i tenen una piscina comunitària, mentre que nosaltres no en tenim. A l’estiu fan enveja però no hi podem fer res.
A la dreta, a part de la caserna de la Guardia Civil, també hi ha la gran riera. Jo no hi he baixat mai però veig a molta gent jove baixar per fer-se veure i el dia que plogui, a veure com surten abans de que l’aigua se l’emporti.
El meu carrer és tan bonic, que hi van rodar unes escenes de la sèrie “Gavilanes”, i jo vaig veure el rodatge.
A la banda esquerra de casa meva, hi ha dos abocadors: un de gris i un altre d’orgànic. Una mica més lluny hi ha el de paper, el de plàstic i el de vidre, que són alts, grans i acolorits. La sort és que tinc els abocadors molt a prop per tirar les deixalles, la mala sort es que els abocadors desprenen un aroma no gaire agradable. Davant de la porta del meu pàrquing comunitari hi ha un clavegueram reixat que per sort, no fa gaire pudor.
A la dreta de la meva casa, hi ha la caserna de la Guàrdia civil. És de totxanes, alt i molt gran i té uns vidres gegants. No hi ha excrements de gossos normalment, però la majoria dels veïns tenen gats i estan per tot arreu. La veritat és que són cadells, i són tots diferents, no n’hi ha dos d’iguals.
A banda i banda del carrer hi ha arbres robustos, frondosos i alts. A més a més, tot el veïnat té un arbre a casa seva, a casa meva, per exemple, tenim una gran olivera i una petita sica (palmera).
Pel meu carrer, passen molts estudiants dels instituts Cristòfol Ferrer i Serra de Marina. Jo estudio en el Cristòfol Ferrer, juntament amb el meu germà, i quan estem a casa, per les grans finestres del menjador es veuen tots el estudiants que passen pel davant.
En el meu carrer no hi ha bancs, al menys en el tram que jo estic descrivint, encara que tenint la casa tan a prop dels instituts, tampoc no els utilitzaria.
Les cases de davant de la meva són totes blanques i tenen una piscina comunitària, mentre que nosaltres no en tenim. A l’estiu fan enveja però no hi podem fer res.
A la dreta, a part de la caserna de la Guardia Civil, també hi ha la gran riera. Jo no hi he baixat mai però veig a molta gent jove baixar per fer-se veure i el dia que plogui, a veure com surten abans de que l’aigua se l’emporti.
El meu carrer és tan bonic, que hi van rodar unes escenes de la sèrie “Gavilanes”, i jo vaig veure el rodatge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)