Monòleg de mitja nit: la gran però petita caminada.

Ja quasi no recordo, aquell dia tan calorós, que em queda ja tan lluny, quan vaig portat a taekwondo o una cosa d’aquestes que em van demanar la meva néta de 12 anys i el meu nét de 14 anys, que són molt esportistes.

Just quan sortíem, per aquell inacabable carrer, no ens van deixar passar amb el cotxe. Havien tallat el carrer Capitans de Mar...

Que per què, em pregunta? Doncs miri, es veu que estaven gravant un llarg episodi per a una sèrie de televisió que ja no recordo com es deia. Ja saben que amb l’edat...

No s’impacienti dona i deixi’m acabar d’explicar-ho tot. Es què sempre em pregunta vostè! Si vol, crido a la meva dona i que li ho expliqui ella, si no, no m’interrompi més, si us plau. És cert el què diuen que el futur que ens espera amb la joventut d’avui en dia...

“Bueno”, el que els explicava abans a vostès. Doncs es veu que estaven gravant una sèrie de televisió i vam haver d’anar caminant tots tres plegats, el meu nét, la meva néta i jo.

El bonic gimnàs on anaven és molt lluny i l'impressionant camí se’m va fer molt llarg però a ells no. No ho vaig entendre. Em van dir què no era ten llarg com jo deia i que estava exagerant, encara què per a mi no era cert...

Que com vaig tornar, diu? Molt cansat, és clar. I després va anar la seva mare a buscar-los perquè jo ja no podia més. El que em va sorprendre va ser què ells no es cansessin.

“Bueno”, aquesta ha estat la història d’avui que ha tingut lloc al carrer Capitans de Mar. Ens veiem demà a les 23:00h i explicarem un fet terrorífic que va passar al gran camí del Mig.

Adéu i gràcies.

Ester