Richard Eijk :’’eigen schuld,dikke bult’’

Paula López i Sandra Moya

NOM AUTÒCTON: Nederlands
FAMÍLIA: Indoeuropea
BRANCA: Germànica
GRUP: Occidental

NOMBRE TOTAL DE PARLANTS:
22.500.000

ES PARLA A:
Països Baixos,Bèlgica:al nord,Flandes i Brusel·les.
França al nord-est, tocant a Bèlgica, concretament entre Dunkerque,Bourbourg,Saint-Omer i Bailleul.
Alemanya:a l’oest, concretament al land Rin del Nord-Westfàlia.
Surinam, Antigues Antilles Neerlandeses:Araba,Curaçao,Donaire,Saba,Sint Marten i Sint Eustatius.

ALTRES NOMS: Flamenc i holandès.

Entrevista

Richard Eijk és un jove de 28 anys d’edat. És holandés. Des de ben petit,fa set anys va decidir venir a viure a Premià i des de llavors està instal·lat al nostre poble.La seva nòvia es diu Eva López, ella va néixer aquí i diu que conviure amb un holandés et fa apendre un idioma més.

-Com es diu la seva llengua?
Holandès

-És una llengua molt parlada?
Doncs la veritat és que no.

-Fa servir sovint la seva llengua?
Sí, amb la família i alguns amics.

-Vostè con la pronuncia?
Nederlands.

-A l’escola parlava més llengües a part de la seva?
Sí.
-Com per exemple?
Anglès, francès, alemany i d’optatiu el llatí.

-Hi ha paraules del seu idioma que s’assemblin al castellà?
Sí com per exemple Àfrica.

-Què ens pot explicar sobre la seva llengua?
Doncs, que és un idioma minoritari i ens diuen que l’holandès és més suau que l’alemany.

-Com és la vida al seu país?
És molt diferent, per tema de feina, d’economia. Allà potser està una mica més bé i organitzat i allà la gent és més freda.

-A altres persones, els sembla difícil aprendre la seva llengua?
Sí, perquè l’espanyol és com una llengua llatina i l’holandès és una llengua germànica, però la veritat és que tot es por aprendre!

-Quant temps fa que sap parlar castellà?
Doncs fa que estic aquí set anys i mica en mica vaig aprendre espanyol i català.

-Li sembla fàcil?
És mes fàcil del que m'imaginava...

-Quant de temps li va costar d’acostumar-se a aquest país i al castellà?
No em va costar gens ni mica, perquè aquest lloc m'agrada i em vaig integrar fàcilment.

-Com es diu la moneda d’allà?
També es l'euro encara que abans era el florí.

-En la seva llengua, com es diu: bon dia, bona nit, gràcies, t’estimo, els números de l’1 al 10 …?
goedendog,goedenavond,bedankt,ik hon van jou,één,twee,drie,vier,vijf,ses,zeven,acht,negen,tien.

-Ens podria dir alguna frase feta o refrany que no existeixi en castellà i dir-nos el seu significat?
eigen schuld,dikke bult=Cuant la culpa és només teva tu tindras el mal de pagar les conseqüències.

-Quantes llengües coneixes?
Ara mateix cinc o sis.

-Saps la història de la teva llengüa?
Més o menys,es una llengua con aqui el espanyol. Però és una mescla de l’anglès i de l'alemany (té lògica anglesa i lògica alemanya)

-Quina llengua utilitzes més, el castellà o la teva llengüa materna?
Parlem més el Castellà i el Català i amb la família holandès.

-Coneix alguna persona de Premià que parli la seva llengüa?
Conèixer no, però sé que a Premià hi ha persones que la parlen.

-Trobes a faltar la teva llengüa al carrer?
Si et sóc sincer la veritat és que no.

-Et podriem fer una foto?
Esclar que sí!

Entrevista

El meu carrer em fa tírria

El meu carrer es diu Joan Prim
perquè s’ha fet massa prim,
a la vorera hi ha tants xiclets
com dies del mes

Com que al costat hi ha un locutori
sembla un gran auditori,
fàcilment escolto a la gent
que va parlant pel carrer.

El meu bonic carrer
fa una bona olor a taronger,
i si fas una ràpida ullada
fa molta olor a fastigosa terra mullada

Al meu carrer lleugerament
li fa por a tota la gent,
entre els diversos sorolls i la brutícia
jo vull que és faci una mica de justícia.

Sandra Moya

Carrer Joan Prim,un Carrer petit

Carrer Joan Prim, un carrer dels records

Joan Prim és el meu carrer, és un carrer bastant llarg, comença a la platja i acaba al carrer del mig. Però realment,el meu carrer va des de la Gran Via fins el carrer Unió. En el meu carrer hi ha molts comerços i tots ben diferents.
Hi ha una finca on venen cases i pisos, un locutori, un fotoprix, una botiga de roba, un bar i una botiga on venen cuines.
A més a més al meu carrer hi han cinc blocs de pisos tots són grans,amples i bonics. Des del carrer pots veure els balcons i les finestres mig obertes i fins i tot pots veure com es belluga la gent.
Moltes de les festes que es fan a Premià passen per el meu carrer o es fan al meu carrer per exemple el correfoc,la cavalcada del reis...
D’entrada en el meu carrer hi ha vuit tarongers alts i prims i quan arriba l’hivern s’omplen de taronges amargues i petites i també hi ha tres fanals que donen molta llum.
Davant del meu balcó tinc la Plaça dels Paisos Catalans on ara mateix estan fent obres per fer un nou parc més bonic, més gran i més ven organitzat a l’hora de repartir l’espai.
A sota del parc faran places de parking per facilitar l’aparcament.
Davant a l’esquerra del parc tinc una Fàbrica vella i davant a la dreta del parc tinc el col-legi Sant Cristòfol.
Aquest és un carrer especial,primer perquè tinc molts records i segon perquè m’agrada el meu carrer tal com és.

La caixeta dels desitjos

Hi havia una vegada, en un poble anomenat Premià de Mar, un carrer molt llarg, on vivia una petita noieta dons 7 anys, anomenada Ella. Era molt somiadora i mai es donava per vençuda. Els seus ulls eren de color de la mel dolça, les seves galtes vermelles com les roses i els seus cabells arrissats eren negres com la silenciosa nit. L’Ella sempre havia volgut ser una princesa de conte de fades.

-Ella desperta, dormilega…, que ja són les 8, has d’anar a col·legi- L’Ella es cobria amb la manta el cap, com si volgués desaparèixer, però la mare no va fer ni cas, així que va agafar la manta i la va tirar cap avall, Ella va seure al llit i va fer un gran una badall mentre estirava els braços cap dalt i tirava l’esquena cap davant, quan la mare va poder veure el que duia posat va exclamar:

-Ho has tornat a fer, al final et castigaré!- Ho havia tornat a fer . Per anar a dormir s’havia posat un altre cop aquell vestit de princesa que li havia regalat el seu pare pel seu aniversari i la mare l’havia enxampat. Va agafar l’Ella i la va deixar suaument al terra i mentre la despullava li explicava aquell rotllo que et deixen anar les mares quan et renyant, que si et castigo sense nines, que et castigo sense pel·lícules de princeses.....quan ja va estar a punt, la  mare va marxar al treball i la nena soleta va marxar, l’escola era molt a prop i no li passaria res.

Va sortir del pis i es va dirigir cap l’escola La Lió. Anava sentint la frescor del matí, les mares atrafegades arrossegant els petits, la claror del dia envaint el seu carrer, però quan va arribar a la zona dels bancs, va veure un vell que demanava diners, la nena es va a apropar cap ell i li va dir:

-Bon home no tinc diners per donar-te però si que tinc aquesta bonica polsera de perles, potser et pot servir per alguna cosa, i té aquesta jaqueta que tu la necessites més que jo-

El vell va aixecar el cap, tenia una barba molt llarga semblava que mai se l’hagués tallat i les seves dents eren grogues, el vell es va posar la mà a la butxaca i va treure una caixeta petita de color rosa amb brillants que brillaven i al mig de la tapa hi havia un gran cor de color vermell intens. L’home la va allargar cap ella i amb una veu una mica ronca va dir:

-Noieta és per tu, per tot el que m’has donat, mai ningú s’havia preocupat tant per mi com tu, tens un cor grandiós, per això et dono aquesta petita caixeta dels 3 desitjos, obre-la i sortirà una fada, demana-li un desitgi i es farà realitat, però tasca estar molt segura del que demanes perquè una vegada sigui demanat el desig ja no pots retrocedir. La noia la va agafar estava atreta per aquelles bonics brillants de la tapa i aquell color rosa com a ella li agradava, el vell li va somriure, en aquell moment la seva millor amiga Clàudia la cridava, l’Ella  va fer un gest amb la mà i li va donar un petó a la galta i se’n va anar amb la seva amiga Clàudia  cap La Lió.

A la sortida l’escola, la seva mare la estava esperant al porxo. De camí a casa es van parar a prendre un cacaolat a la Cova, prenent el cacaolat l’Ella li va explicar tot el que li havia passat pel matí, la mare no la creia i per això li va demanar que li ensenyés la caixeta quan la va treure de la motxilla , la mare va dir amb una veu burleta:

-Et creus que em pots prendre el pèl? A les teves mans no hi ha res de res, només guixades amb retoladors, crec que veus maces pel·lícules, vinga agafa les coses que marxem cap a casa.- La nena no va esmentar ni la jaqueta ni la polsereta, tenia por que no la cregués i la prengués per boja, també, estava molt sobtada que la seva mare no pogués veure aquella bonica caixa, va agafar  la seva motxilla i se’n van anar cap a casa. Pel camí van parar a comprar a la joieria Sofia per comprar un anell per a la seva àvia, la mare va dir a l’Ella que marxés cap a casa que estava molt a prop, només tenia que creuar el carrer pel  pas de zebra, passar per la rostisseria, pujar una mica i dos portals més amunt i ja arribava al seu edifici. Quan va arribar al pis, es va tancar a la seva habitació i va començar a pensar un desig, va obrir la motxilla i va agafar la petita caixa rosa i la va obrir, va sortir una ràfega de llum llampant, la noieta va tancar els ulls la llum era massa per ella, llavors va sentir una veueta molt dolça que deia “jo sóc la fadeta dels tres desitjos“l’Ella va obrir els ulls i va veure a una fadeta volant pels aires amb un vestit blau, també duia uns guants blanc i unes sabatetes negres. Els ulls grossos negres i brillaven com les estrelles les galtones vermelles com pomes i el cabell negre recollit amb dues trenetes ben altes.

L’Ella va quedar astorada, llavors va dir :

-Vull ser una princesa com les de conte, la princesa dels animals que tots els meus servents i els habitants del meu carrer siguin animals que puguin parlar i es comportin com les persones.- La fada va agafar una vareta blava i va dir unes paraules màgiques i........ PLAM tot havia canviat, el seu pis va transformar-se en un bonic i elegant castell, ella ja no duia una samarreta i uns pantalons sinó un vestit preciós fet amb fulles de palmeres i amb una corona de flors molt vistoses, els cabells estaven recollits amb un monyo fet a la perfecció. Els habitants del carrer Joan Prim es van convertir en animals, el de la fruiteria es va transformar en un ratolí gegant, el de Fotoprix en una ovelleta, el del locutori en gatet, el de la carnisseria en gosset ......

La noieta molt emocionada va sortir corrents al carrer dos soldats la perseguien perquè no sortís sola.

Tot el món s’agenollaven a ella, l’Ella somreia amb orgull estava encantada i quan va veure a la Clàudia va anar corrents a donar-li dos petons gegants però la Claudia  no va fer res, la noieta va preguntar:

-Clàudia que et passa no amb reconeixes? Però si sóc la teva millor amiga.....Clàudia contesta’m- L’Ella va comprendre el que havia passat, tot havia canviat i cap amic d’abans se’n recordava d’ella. En aquell precís moment es va sentir a la reina com cridava la filla, la noieta va anar corrents a abraçar i li va explicar lo de la caixa però un altre cop la mare no s’ho va  creure.

Quan va arribar a palau el seu pare li va explicar que quan foss gran es casaria amb el príncep de Masnou, l’Ella no estava d’acord, ella es volia casar amb l’amor de la seva vida, el Roger que anava a la seva classe, però els pares no li feien cas així que va agafar la caixeta i la va obrir i li va dir a la fada:

-Fadeta vull que els meus pares em casin amb el noi que mes vull que es diu Roger.- Llavors.....PLAM els pares van canviar d’opinió ara volien que es casés amb el Roger, que era el noi que mes amava la filla, però en canvi el Roger no l’ estimava, només la volia perquè  tenia molts diners i era molt guapa.

Van passar els dies, havia arribat el dia que la princesa conegués el seu amat, el que quan fos gran es casaria. En la sala de festes es on el Roger i l’Ella es coneixerien.

Van sonar les trompetes i es va sentir una veu:

-Aquí tenim a la més bonica de totes les princeses, la princesa Ella i l’altre costat tenim al Roger.- l’Ella que es sentia una mica incomodà amb els soldats al costat escoltant la conversa així que els va demanar que s’anessin, els soldats van obeir les ordres de la princesa i se’n van anar. Quan van estar sols, el Roger va preguntar tota la estona coses d’economia, en aquell moment es va donar que el Roger no la volia, i se’n va anar plorant a la seva habitació.

Es va adonar que la gent era amable amb ella només perquè tenia diners i era molt guapa i va decidir fer servir l’últim desig, així que va agafar la bonica capseta i la va obrir, va sortir la fada llavors la noia va dir ploriquejant:

-M’agradaria que tot torni a ser com abans- la fada va somriure i va dir amb una veu molt fina:

-Has fet el correcte- i PLAM....tot va tornar a la normalitat.

La noieta va anar a abraçar als seus pares, però ells no sabien a que venia aquest entusiasme però en comptes de preguntar-li el que li passava la van abraçar molt fort.

                            

                               No saps el que tens fins que ho perds. 

Cristina E.

Característiques del meu carrer

Dalt, els turons vigilants, sota, el mar acollidor


i els vianants pugen i baixen multicolors,

petits finestrals plens de vida als blocs

i les llamineres botigues que criden l’atenció.



Rialles molt curioses se senten als balcons.

La música, els diumenges, mai ha de faltar,

un xivarri engrescador et crida del parc.

I tot destorbant, els cotxes estridents,van molestant.



Aquella fresca olor a humit quan plou.

Després de podar arbres queda un aroma encisador.

El flaire de la rostiseria fa la boca aigua tothom

i a les botigues de roba el perfum d’ambientador



Un espai molt engrescador.

El seu ambient és molt acullidor.

Aquest veïnat els agrada molt xerrar.

És el carrer més bonic del món!

Cristina Edo

EL MEU CARRER ÉS UN CARRER ESPECIAL!!!

Joan Prim és el meu carrer. És un carrer molt llarg, per això, no més descriurè des de la botiga d’animals, fins l’escola “La Lió”. Realment, el meu carrer, va des del Camí del Mig, fins arribar al mar. El meu carrer travessa la Gran Via.

En el meu carrer hi ha comerços de tota mena, d’animals, de roba, de queviures, una llibreria, dos perruqueries, un bar, una botiga d’informàtica, etc. De tant en tant i sobretot quan menys t’ho esperes,  de sobte, desapareix una botiga i apareix una altre de diferent. Els dependents cordials et conviden a comprar a les seves botigues atractives, dona gust entrar-hi.

El meu carrer és molt bullicios, la gent surt i entra contínuament del carrer als pisos i dels pisos al carrer, les botigues plenes de gent atrafegada, pels balcons i les finestres mig obertes és pot veure com la gent  es belluga, s’escolten rialles, converses entre-tallades, alguns crits. Els diumenges, vénen de vegades, un parell de gitans amb un organ electronic  dins un carret de fer compres amb músiques animades, demanan diners.

Moltes festes, com la cavalcada de reis, el correfoc, etc. passen per el meu carrer, el carrer s’omple de gent i de festa.

En el meu carrer hi ha dos tipus d’arbres, un que al primavera treu fulles malves i quan cauen és tornen violetes. L’altre és el taronger, que quan arriba l’hivern s’omple de taronges amargues.

Me’n recordo que de petita trepitjava els bassals que és formen en els quadrats on estan plantats els arbres, quan plovia, sortia amb les meves botes esquitxant-ho tot.

També hi ha un misteri, el mister dels gats desapareguts, hi ha una casa vella, on sempre hi havien gats de color atigrat, s’estaven a un jardí amb reixes, els gats podien sortir d’allà gràcies a un forat que hi havia. Ara ja no hi ha gats. Ara només queda la casa amb la pintura que cau a trossos, la reixa esta greixossa i dels gats no en sabem res.

“La Lió” ha sigut la meva escola, era una fàbrica antiga. Per arribar a l’escola has de passar un passeig on hi han uns bancs plens de graffitis cridaners, després d’haver passat un munt de vegades per davant mel’s conec tots de memória.

Per tot això m’agrada el meu carrer.

                                                                                     Cristina E.