INTENT DE SUÏCIDI AMB PEDREGADES

Ostres ! Quin dia el d’ahir !! Aquest fet tan curiós però a la vegada dramàtic, queia una pedregada de las que no oblides mai!
Qui m’anava a dir a mi que asseguda preparant l’exposició de la universitat per la setmana vinent, que veuria una cosa així?
Quantes sirenes vaig sentir, de la policia, de l’ambulància a tot el carrer camp de mar, semblava una desfilada de trabucaires!

Al mirar per la finestra no m’ho podia creure el que estava veient. Estaven traient al meu veí per la finestra amb una grua donant-se cops com una baldufa!

Què passa? Vaig sortir i em van dir els veïns que s’havia intentat suïcidar pentjant-se amb una corda pel racó de l’escala.
Òndia quin pal! Encara pitjor, quan la seva dona es va adonar del que havia passat, va tallar la corda i el pobre home va caure pel forat de l’escala rodolant com una pilota.
Això no és tot, quan els bombers van intentar treure’l, la grua es va espatllar .
Mare meva ! no sé quan de temps va estar aquell home quiet com una estàtua. El van portar a l’hospital.
No sé si el van curar de l’intent de suïcidi o d’una pulmonia!
JOAN BARRABINO

L'assassinat d'un gat

Un dia, una veïna tenia trenta gats al seu pis, el veí del costat li va advertir que si no deixava els gats al carrer li ficava una denúncia.

La veïna, com que tenia tant de carinyo als gats, no els va voler deixar. I al dia següent, a la porta de la seva casa hi aparegué un gat mort. L'havien assassinat! Se suposa que el veí del costat que li volia posar una denuncia, havia enverinat al gat de la veïna ( Josefina ). Quan ella ho va veure, va anar a parlar amb ell i va començar a dir-li:

-Gilipollas, Fill de puta! Perquè has matat al meu gat?! Era com un fill per a mi, ell no t'havia fet! Ets un desgraciat, malparit...!

Ell, com era tan xulo, li va replicar dient-li:

- Et vaig advertir i tu no em vas fer ni cas, tu t'ho vas buscar, i tu mereixes! I aquí l'única gilipollas ets tu, que estas boja vella!

La Josefina estava molt trista i molt decebuda, i com que se'ls estimava tant, va deixar un quants al carrer, a l'antigu fàbrica del gas, i els altres els va haver regalar.

El veí (en Lluís) se'n va anar a viure a un altre lloc perquè no volia tenir problemes, i no van saber res més d'ell.

En canvi, avui en dia la Josefina, compra menjar per a els seus gats, que ja han crescut i han tingut cries, i els  porta el menjar a la fàbrica del gas, on viuen.

Quan està amb ells, torna a somriure i se la veu molt feliç, i els gatets els hi agrada estar molt amb ella.

Això va passar de veritat al carrer joan XXIII!

UNA RIUADA SOBTADA

Tot va començar quan vaig arribar a Premià de Mar, després d’un llarg i esgotador dia de feina.
Vaig baixar d’aquell tren tan lent i em vaig disposar a seguir el meu camí, plovia moderadament, fins que va començar a diluviar. El meu carrer, és a dir, la carrertera Premià de Dalt, va començar a ser com un riu, però amb molt de cabdal.
Jo estava xop i amb l’aigua que queia m’era impossible arribar a casa, vaig decidir que el millor era entrar en un bar. Just dos o tres metres abans d’entrar al bar em sonà el mòbil, al treure’l em relliscà de les mans i va anar directe a l’aigua.
Finalment, va parar de ploure i vaig arribar a casa.Una de les coses pitjors va ser que em vaig haver de comprar un mòbil i un vestit nou.
-Va ser un dia horrible!

L'INCENDI EQUIVOCAT

Un dia al vespre estava mirant el meu carrer Mossèn Jacint Verdaguer, mirava casa per casa fins en un moment veia que una casa s’estava calant foc, i com que les finestres estaven tancades no veia tant, però es veia foc, em vaig posar nerviós perquè pensava que podria arribar a casa nostra. Aleshores, vaig cridar a la meva mare, ella també es va posar nerviosa. Després vam veure un home que sortia tan content i tranquil d´aquella casa. Vam veure que no era un incendi, era una barbacoa, la meva mare i jo ens vam relaxar perquè ens esperàvem el pitjor.

Monòleg

Un dia, quan sortia de ball amb unes amigues, vaig anar a casa meva per deixar la roba de ball i anar a donar una volta. Quan ja estava casi a casa, em vaig trobar a molta gent i molts bombers amb policies. Jo em vaig espantar perquè no sabia què passava. Em vaig trobar a la meva veïna i em va explicar què passava: es va incendiar la casa de davant meu. La gent cridava, els amos ploraven,  va ser un dia espantós, tots els bombers deien que sortissin de casa seva per seguretat. Van tirar molta aigua per fi van poder apagar el foc, la noia va tenir que anar-se'n a casa de la seva mare no va poder entrar a casa seva fins que no va passar un any perquè l'havien d'arreglar. Gràcies a Déu en el meu barri només ha passat aquesta tragèdia peró el meu barri segueix sent molt tranquil.

Clàudia Esparza

Aquest carrer ja no és el que era

Aquest carrer ja no és el d'abans.
Quan jo era petit,podies anar tan panxo pel carrer i totes les portes obertes eren de bat a bat, i veies a tots els nens corrent per allà. I ara com a canviat!
Mira que a passat avui:

La noia de la botiga de la cantonada del carrer Enric Granados amb Doctor Fleming, ha entrat a la seva botiga i ha anat a engegar l'aire condicionat,però no li funcionava,l'ha engegat unes quantes vegades i l'ha apagat també unes altres vegades... fins que a mirat a fora.

Ha trucat al servei tècnic, i clar que no li funcionava, se li haven emportat el compressor de fora.

Resulta que a primera hora del matí, abans d'obrir la botiga, la noia del forn de pa ha vist a uns nois alts i forts enfilant-se i tocant l'aparell d'aire. però ha pensat que l'estaven arreglant.

Quina banda de lladregots i a sobre a plena llum del dia!!!

Era un dia assolellat

Era un dia assolellat,  jo estava el mercat comprant amb les meves amigues, perdoneu no m'he presentat, em dic Antònia i tinc setanta anys, a veure per on anàvem que si jo estava en el mercat comprant verdura amb les meves amigues,  després me'n vaig anar a la peixateria a comprar: llenguado, sardines i bacallà. 

Ven sortir de la peixateria i vam anar a casa meva a jugar a les cartes i a apostar diners. Quan vaig mirar el bolso a veure si tenia el moneder, em vaig adonar que en va desapareixia aleshores els vaig dir a les meves  amigues llavors ho van anar a denunciar per si algun cas me l'havien robat. Aleshores ens vam preguntar on hem estat tot aquest matí i nosaltres li vam dir, també ens va preguntar d'on si hi havia algun home sospitós o raret per allà llavors la senyora Pepita es va recordar que hi havia un home molt raret per allà que rondava.

Finalment, en un moment determinat, abans de posar la denunciar en va sonar el meu mòbil i era la peixatera Maria en va dir que el moneder me'l vaig  descuidar quan vaig pagar el que havia comprat. Llavors el policia va fer un somriure i va dir que com afecta aquesta calor el cap.

David M.

Monòleg

En el meu carrer hi ha una piscina, gran amb arbres i una pista de patinatge. Un dia,molt calorós, uns nens de 14 anys volien sortir i com que la porta no s’obria van començar a donar patades fins que se la van carregar, va haver de venir una persona a arreglar-la. Els adults van castigar als nens sense poder entrar a la piscina. El pitjor va ser que jo havia d'anar  al  col·legi i vaig arribar tard  perquè van tardar mitja hora  en arreglar-la. Aquells nens els van prohibir tornar a la piscina que queda a la Gran Via Lluís Companys, al meu edifici que és molt bonic. Va ser tot un embolic perquè la gent del meu edifici es va cabrejar molt. 
Netty A

MONÒLEG

El dia dels innocents el meu tiet i dos amics seus ens van fer una broma.
Nosaltres dos anàvem pel carrer JOAN MARAGALL a comprar llaminadures i al carrer vam veure un borratxo. El noi començava a cridar, a ballar i a cantar. Nosaltres vam començar a riure.
El meu tiet va sortir al carrer,i ens va veure riure, ens va preguntar:
-De què rieu?
-D’un borratxo que està allà cantant i ballant -li vaig comentar-
El meu tiet, el meu cosí i jo, li vam preguntar on vivia i el vam acompanyar a casa.
En aquella casa estava un amic del meu tiet i li va preguntar si havia begut molt alcohol i va dir que no, nosaltres ens vam estranyar.
De cop i volta se’n va anar la llum i quan va tornar vam veure el meu tiet i el seus amics ensenyant el cul.
El meu cosí i jo vam començar a riure i van dir ells:
-INNOOOOOOOOOOOOOOOOOCENTS!
I així vaig passar aquell divertit dia.
Mariona C.

Monoleg: L’ASFALTAT

Estimats amics ara us explicare el que va passar fa dos estius, quan van asfaltar el meu carrer. Recordo que estaven fent obres en el carrer del costat i que sempre que havia de sortir havia de donar una volta impressionant per poder sortir a la Gran Via, sempre estava tallat per les obres, ja que havien de tornar a asfaltar el carrer. També recordo que després de uns dies estava estirat en la meva butaca, quan van començar a passar camions, jo vaig sortir a veure que passava quan em vaig trobar amb el meu veí que em va explicar que encara que en els cartells no poses el carrer Sant Mateu també tocava asfaltar el carrer.

Llavors recordo que cada dia em despertava i ja em posava en el balcó per veure com anaven tirant les obres inacabables i que un d’aquells dies va venir un camió que mirava recte i veia el el conductor, va ser entretingut, ja que vem estar parlant una bona estona, aquell camió va deixar l’asfalt al carrer i després va venir la piconadora i la casa sencera tremolava, els quadres es movien fins que estaven a punt de caureque llavors els treia i a sobrela porta tremolava tant que semblava que anés a caure, ja que amb un cotxe amb el motor en marxa parat davant de la porta ja tremolava massa. També tremolava jo i quan em turcaven els meus nets per explicar-me les seves vacances, jo no els podia parlar bé, perquè em tremolava la veu. Tenia la sensació que la casa em cauria a sobre, com un terratrèmol. Tot i que les obres d’asfaltar eren entretingudes i curioses vaig acabar amb mal de cap per culpa de tants sorolls molestos.

El desastre del vent

Un dia al nostre carrer per la nit, quan era molt de fred, estava plovent, i també hi havia tempesta. A nosaltres ens va fer molta por.
La meva filla, va anar al balcó corrents per veure com plovia i va veure que hi havia bombers, ens va cridar i vam anar ràpid per veure que treien un arbre del camí Sant Francesc, que ha caigut amb la força del vent. La gent mirava què passava, molt curiosos i extrenats. La meva dona no va poder fer el sopar, perquè es va tallar la llum.
Ens vam seure amb espelmes fins que va tornar la llum va anar la meva filla al balcó per veure que feien i va veure que els bombers se n’havien anat.
Loubna

LA MEVA ÀVIA TANCA ELS CONTENIDORS

Això va passar al meu carrer fa molts anys.
Abans al meu carrer no hi havia contenidors de brossa i cadascú la deixava a la seva porta.
L’ajuntament va decidir posar els contenidors al meu carrer, av. Barcelona. Quan ens vam assabentar tots els veïns, ens vam posar molt contents, perquè vam pensar que el carrer estaria molt més net. Però va haver-hi un problema, cap veí volia tenir el contenidor a la seva porta.
Al final el van posar a la cantonada just a sota del balcó de la meva àvia.
Quan van posar el contenidor, l’ajuntament va distribuir uns papers explicant que les escombraries s’havien de llençar des de les cinc de la tarda fins que passés el camió de les escombraries. Però tothom les llençava quan volia i quan va arribar l’estiu la meva àvia  no podia sortir al balcó de la mala olor que feia.
Per això ella va decidir tancar amb candau el contenidor, perquè ningú llencés les escombraries fora de l’horari indicat.
Tots els  veïns es van enfadar amb ella perquè en quan passava el camió baixava i tancava el contenidor i l’obria al migdia del dia següent, un cop a la setmana, agafava una garrafa de lleixiu i una escombra i netejava el contenidor.
Els veïns  la van denunciar, però l’ajuntament va dir que si ella tenia el contenidor obert en els horaris indicats, ja estava bé el que feia.
Ella deia que el que no volgués que el contenidor es tanqués el posés al sota de casa seva.
Els veïns van anar a la ràdio i ho van explicar, i des d’aquell tothom coneix a la meva àvia com la dona qué tancava el contenidor amb candau.
Al final els veïns es van acostumar i així vam estar molts anys, fins que van obrir la Via Primília i van posar els contenidors allà.
Laia P.

les baralles del meu carrer

fa molt de temps... ara no m'enrecordo quin dia era però va haver una discusió en el meu carrer.

soc una velleta de 78 anys adicte al ordinador .

la baalla ba començar amb un tema de diners perquè un li debia diners a l'altra. després es van encarar i perquè si no es maten allà.

jo estava cagada perque feien uns grits que s'escoltava des del carrers girona. menos mal que estava el meu marit perque si no hem moro d'un infart.

el que li debia diners li ba pagar i tot s'hen va arreglar

EL DIA MÉS GLORIÓS DE LA MEVA VIDA

Jo sóc una “vella rancia”, em moriria per diners. Ho dic perquè sóc
molt sincera. Visc al carrer Unió, tinc 76 anys, sóc “catalana pura”. No sóc gens amable.
Avui anava pel carrer tota tranquila. He de dir que sempre que vaig pel carrer vaig mirant cap al terra, a veure si trobo algun “duro”. Mentre caminava tota sola mirava cap al terra, però no veia res més que papers.
De sobte vaig veure una cosa brillant, vaig anar corrents cap allà. Em treia la gent del davant amb el meu bastó. M’hi vaig llençar a sobre com si fos un porter de futbol, però no era més que un vidre. Jo vaig pensar: quina “merda”!
Anava en recerca de l’impossible, trobar alguna “pesseta”. Caminant darrere un nen d’ uns 16 anys vaig veure com treia del moneder 60 euros. se’ls va ficar a la butxaca del darrere. Es va parar davant d’una casa.
Semblava estar esperant algú i es va asseure. Vaig veure com 3 billets de 20 euros li queien de la butxaca. Ell no sen va adonar i quan arribà el seu amic van marxar. Jon no li vaig dir res, vaig aprofitar per agafar tot aquell munt de diners. Em vaig posar a cridar com una boja: 60 euros!!! aahhhh!!!
Vaig tornar a casa i el meu fill em demanà diners. Jo li vaig dir que si hagues vist com els havia aconseguit els 60 euros no m’haguès demanat ni un “duro”.
Això es tot el que vaig passar per aconseguir diners, avui pel matí

INCIDENT AL CARRER UNIÓ

Era un dia normal i tranquil era un dia de aquells en que no pasaria res però va pasar jo i un amic vem veure un tio que estava fontentli ostias a un home dintre un cotxe el home tot espantat va trucar a la policia i abans li va dir surt de puto cotxe i el tio va sortir corrers amb el cotxe va aber mes van donar voltes per el poble era com una accena de persecusio jo em vaig quedar de pedra el meu amic riense i lo demes es historia.

L´incendi

Monolog




Un dia, exactament el dia de Sant Joan, un dia molt esperat pels nens, jo Fernanda de Gea vaig celebrar el dia de Sant Joan amb tota la família la millor manera de fer-ho, el meu fill la meva filla i tots els altres.

Jo visc al carrer d´Enrique Granados, vam sopar i fer de tot fins que van arribar les 12 de la nit, l´hora de tirar el petards.

Com que tots no voliem baixar no teniem ganes de baixar en pijama, vam anar al terrat a tirar els petards fins que per error vam començar a tirar petards pel balcó i un dels forts va quedar al terrat.

Bum
Tot ledifisi es va cremar i tot vam ser desollats

Tot per ganduls

Les històries de les amigues del bingo

Com cada dia vaig a la plaça del Carrer Montserrat un lloc molt bonic, per la tarda amb les meves amigues del bingo, unes addictes al joc. Sempre parlem del mateix, de quan tornarem al bingo però aquella tarda vam veure com uns nens lluitaven per una pilota, tan rodona com els seus caps.
-Que ha sigut penalti!!!
-Que no, no veus que has caigut tu sol inútil!!!
-Ei,ei i per que no tirem la pilota cap adalt i ja està?
-No, ha sigut penalti, sinó que t’ho digui en Joan que ha sigut qui m’ha ficat la traveta!!!
-Que jo te ficat la traveta, apa ves-te’n a l’oculista a que et posin ulleres sec, però da igual no et salvarà ni això.
… … … … … … … … … … …
-Les meves amigues i jo vam pensar que quina tonteria tot allò i que en el nostre temps això no hagués passat.

Roger

Cine a l’aire lliure

Hola em dic Marc i explicaré que un dia d’estiu en el meu carrer(Gran Via de Lluís Companys) van decidir fer un cine a l’aire lliure i van ficar cadires, una pantalla molt gran i van fer crispetes també van donar coca cola, fanta...
Aleshores els veïns es van asseure a les cadires i van projectar una pel·lícula que es deia:”101 Dalmatas”; van ficar aquesta pel·lícula perquè hi havia més nens que pares.
A l’acabar, els nens petits es ficar molts contents i cada nen li va dir els seus pares: “volem que es torni a repetir això “.
Després els pares es van reunir i van decidir que ho tornarien a fer.

Marta

El xoc imparable

Ara tinc 30 anys, i visc des de fa 15 visc a la Gran Via, de Premià de Marc, un poblet petit a prop de Mataró. Em dic Laura i una vagada a la gran via va passar que dos cotxes es van xoca,”diuem que hi havia un conductor que avia vegut massa del compte el sue cotxe era de color verd i que anava en direcció contraria , era denit no sabia per on anava,l’altre que venia estava anant molt rapit era imparable no va poder frena i es vam xocar, el cotxe va sortir volant per sort no es vam fer cap mal.
Al cap duns dies d’estar a l’hospital es vam trobar més be, cadascuna de les seves families vam estaven contents per que no els va passar res.


jo vig a la gran via al costat de la panaderia.
diuem que dos cotxes es vam xocar.
hi havia un conductor que esataba borracho i l’atra que anava rapid.
les sevas familias estavan contens per que no avia pasat res.

Festa de carnestoltes a la plaça de la sardana

FESTA DE CARNESTOLTES A LA PLAÇA DE LA SARDANA


L’altre dia el soroll dels tambors i de la gent em va despertar, eren les nou del matí, jo que estava tant agust al llit per culpa del fret que fa en el mes de Febrer, però vaig decedir aixecar-me, que ja tocava.

De seguida vaig anar a mirar per la finestra. Hi havia molta gent al carrer, i cartells penjats en els quals es deia que per celebrar el Carnestoltes, feien un recorregut des de la fàbrica del Gas, (ja molt velleta i ruinosa) fins a la plaça de la Sardana acompanyats de gegants, tabalers i la gent del poble.

Vaig veure que gairebé tots els nens de la meva edat anaven disfressats, alguns de qualsevol manera i altres molt ben vestits i jo no estava allà amb ells.

Em van agafar moltes ganes de baixar cap a la plaça, ja que està al costat del meu carrer, l’Esperança, però em van agafar més ganes encara, quan vaig veure al meu millor amic, en Pau, vestit de pirata i quan vaig saber que repartirien xocolata calenta i gustosa

Vaig anar a suplicar a la mare, em va dir que primer haviem d’esmorzar i triar la disfressa, jo, ja la tenia triada, volia vestir-me de “Superman”, però no era res de l’altre mon, perquè els reis macs me la van portar i la volia estrenar.

Quan per fi vam baixar em vaig trobar en Pau i vam estar jugant, cantant, saltant i ballant tota l’estona!

M’ho vaig passar molt bé, vaig disfrutar com a un camell!