Una desgràcia i una alegria al meu carrer

Quan el Sol estava sortint, em vaig despertar, i vaig veure al gat sobre el meu llit; aleshores va ser quan vaig recordar el que va passar fa dos caps de setmanes.
Dissabte, la meva filla Lídia va sortir a passejar al gos més o menys a les 11:00h. Va anar al parc petit que hi ha a la cantonada del “Gratacel Blau Premià”.
Quan ja estaven a punt de marxar, el gos va fer-li una estrebada molt forta, havia vist un gat. El gat va adonar-se de que el gos l’estava mirant amb una mirada molt freda i va fugir, però el gos va sortir disparat al darrere.
Va començar a córrer com un boig, la meva filla el va intentar frenar, però tan gran com és i la força que té li resultà impossible. El gat, tot espantat, va ficar-se sota un cotxe, pensant que el gos no podria agafar-lo, però va està completament equivocat. El gos va fer exactament el mateix que el gat, ficar-se sota el cotxe, el qual precisament era meu. Ma filla es va estampar contra el cotxe i això va fer que deixés anar la corretja. En Càtar, el nostre gos, va seguir corrents darrere el gat, fins que va arribar a la carretera. De sobte va sentir-se plaaaffff! Un cotxe va atropellar al gat! El nostre gos va anar immediatament on estava el gat, el va agafar amb tota cura pel clatell i va treure’l de la carretera, va començar a llepar-lo i a fer-li cops a la cama a ma filla per a què li prestés atenció.
La dona que estava dins del cotxe, que es diu Marta, va sortir molt espantada, amb la cara pàl•lida i els ulls com taronges. Ella va ser la primera en oferir-se a portar al gat a veterinari i, ma filla, va agafar-lo, va ficar-se al cotxe amb el gos i se’n van anar tots 4 al veterinari a portar al gat d’urgències. Una vegada allà, corrents van dir-li a una veterinària el que li havia passat, i els hi van dir que l’haurien d’operar i, de seguida se’l van portar cap al quiròfan.
Unes quantes hores més tard, van dir-los que el gat estava “bé”, que no era una cosa greu, ni una cosa lleu i, que al cap de dues setmanes se’l podrien emportar cap a casa.
Quan ma filla va arribar a casa amb el gos, estava molt esverada, i jo molt preocupada, perquè ja eren les 15:00h., i ja havien passat 4 hores des de que va marxar.
- Estava molt preocupada perquè no tornaves i, no podia trucar-te perquè t’has deixat aquí el mòbil!
- Ho sento mama, però això ara mateix no importa, el que sí que importa és el que l’ha passat a un gat en aquestes 4 hores.
Aleshores va ser quan ma filla em va explicar tot el que va passar.
Un cop van passar les dues setmanes, ens vam poder emportar el gat cap a casa, però la veterinària, ens va dir que li havíem de donar uns medicaments específics que només podien receptar-los ells/es. De seguida que vam marxar del veterinari ens vam anar cap a la farmàcia d’animals a recollir els medicaments.
Quan vam arribar a casa, jo vaig dir-li a ma filla:
- Lídia, la propera vegada que surtis al carrer, per a qualsevol cosa, per favor agafa el mòbil, que no vull endur-me un altre ensurt.
- D’acord mama, no et preocupis, a partir d’ara no tornaré a sortir de casa sense el mòbil.
Uns quants dies després de que el gat va sortir del veterinari i, ens el vam emportar a casa, vam posar uns cartells, en els quals apareixia una foto del gat, el nom que hi havia al collaret, el qual era Tomi, i el nostre número de telèfon de casa. Els vam penjar per tot arreu, al Passatge Martí Rosell, i a tots aquests carrers: Elisenda Montcada, Joan Prim i, tota la Gran Via.
Tres dies després de penjar els cartells, van trucar a casa.
- Digui’m? - vaig dir.
- Hola, bon dia. Em dic Enric i truco pels cartells que han penjat.
- Ah, sí. Que és de vostè aquest gat?
- Sí, és meu. Se’m va escapar i no l’he tornat a veure des de que he vist els cartells. Així que torni-me’l!
- En primer lloc, vostè no és ningú per donar-me ordres ni per cridar-me, i en segon com és que no va denunciar la desaparició del “seu gat”si està empadronat aquí en Premià?, que m’he informat hee – vaig dir-li amb un to no gaire amable. Aquest senyor no em cau gens bé..., vaig pensar.
- Doncs perquè era inútil posar una denúncia per això, perquè el gat se’m va escapar per la nit i pel matí quan jo em vaig despertar, ja podria estar fins i tot a mig camí de Masnou. – va seguir replicant-me aquell vell.
- Però vostè s’ha molestat a buscar el gat? Oi que no...? – vaig dir-li intentant esbrinar si de debò volia recuperar el “seu gat”.
- La veritat és que no, perquè abans de que “s’escapés” em va ratllar tota una porta de fusta molt cara i d’importació. Això va fer que m’enfadés molt i molt amb ell, i de tan enfadat que estava, el vaig pegar amb el diari. Li vaig pegar unes 5, 7, o fins i tot 10 vegades seguides, i va fugir cap al bany, però jo no volia deixar-lo escapar tant fàcilment, i el vaig seguir pegant, fins que de la mateixa ràbia, el vaig fer fora de casa. – va confessar l’home.
- O sigui que no es va escapar sinó que vostè el va fer fora de casa, no? I ara té la poca vergonya, i la intensió de tornar a emportar-se’l a casa? No, d’això res, per a què, per a que torni a ratllar una porta i li foti una altra pallissa?, no, no ho permetré, el gat es queda aquí amb mi. I si no li agrada posi’m una denúncia que jo li posaré una altra per maltractar un animal. – li vaig dir jo molt enfadada.
- No s’enfadi, per favor, quedi’s amb el gat i faci com que això no ha passat mai... D’acord? – em va dir l’home com volent deixar el tema per a què no li posés una denúncia – Bon dia. – va dir per acabar.
- Sí, que passi un bon dia. – li vaig contestar jo amb to irònic.
I des d'aleshores, el gat és oficialment nostre des de que vam anar a empadronar-lo conforme ara vivia en el Passatge Martí Rosell.
El gat, cada dia va millorant més i més, espero que arribi el dia en que es recuperi del tot. I així és com he arribat a estar aquí a les 12:00h. del matí explicant aquesta anècdota tant trista, emocionant i divertida a la vegada.

Lídia F.

Passatge Martí Rosell

Mostra-ho tot

Obteniu el vostre

El meu carrer, un oasi de tranquil·litat

El meu carrer, un oasi de tranquil·litat

Cases lleugerament vermelles al final de passatge.

Parc molt petit a l’esquerre.

El gratacel Blau Premià.

El rètol tímidament vistós de l’escola d’anglès.

La poca remor dels aparells d’aire condicionat.

Les veïnes xerrameques pel matí.

Una mica de soroll provinent del taller de mecànic.

El silenci sepulcral de la nit.

La ferum dels contenidors.

El perfum de les plantes del nostre jardí.

El terriblement flaire de les pixades de gossos.

La pura frescor dels matins.

Un espai verdaderament tranquil.

El meu ambient acollidor.

Aquest veïnat gens problemàtic.

És el carrer pràcticament ideal.

Text descriptiu del meu carrer

Visc al Passatge Martí Rosell. Està situat dos carrers més amunt de la policia local, on hi han uns blocs blaus bastant alts. Jo visc en aquests blocs, la veritat és que m’agrada molt on estic ara, de tant tranquil que és la majoria del temps m’avorreixo.


Vaig venir a viure aquí fa uns quatre mesos, he tingut la sort que el meu carrer és molt tranquil, també és llarg i estret, però no està gens malament. Normalment costa molt trobar aparcament, ja que està molt ple sobre dos quarts de vuit del vespre, l’hora que sol arribar normalment la meva mare de la feina. Al final del meu carrer hi ha un parc que fa cantonada, és més o menys petit, però és divertit, està tot ple de sorra, no hi ha ni rastre de gespa. Fa poc han inaugurat una petita escola d’anglès, que és just a la cantonada del meu carrer.

L’avantatge que tinc és que des de la finestra de la meva habitació veig les casetes amb el seu hort, i a més a més veig l’ hivernacle que hi ha. Només he de baixar dos carrers per estar al centre del poble, és a dir a la Gran Via, on trobo de tot, les sabateries, les botigues de roba, els supermercats, els bancs, etc. Des de la finestra de la cuina puc veure les muntanyes, també puc veure les cases o torretes, i puc saber si fa un bon dia o no. L’ambient del meu carrer és molt bo, és tranquil, gens violent, pacífic, silenciós, amè, acollidor, etc. L’olor que fa el meu carrer és a escombraries, perquè al costat del parc, hi ha uns contenidors d’escombraries.

La veritat és que estic molt contenta don visc ara, perquè com ja he dit és tranquil i això a mi m’agrada molt, també de ser així és avorrit, però prefereixo que sigui un carrer més aviat avorrit, que violent. Espero no haver de canviar de pis una altra vegada, dels tres en què he estat aquest és el que més m’agrada.

Lídia F.