Quan el Sol estava sortint, em vaig despertar, i vaig veure al gat sobre el meu llit; aleshores va ser quan vaig recordar el que va passar fa dos caps de setmanes.
Dissabte, la meva filla Lídia va sortir a passejar al gos més o menys a les 11:00h. Va anar al parc petit que hi ha a la cantonada del “Gratacel Blau Premià”.
Quan ja estaven a punt de marxar, el gos va fer-li una estrebada molt forta, havia vist un gat. El gat va adonar-se de que el gos l’estava mirant amb una mirada molt freda i va fugir, però el gos va sortir disparat al darrere.
Va començar a córrer com un boig, la meva filla el va intentar frenar, però tan gran com és i la força que té li resultà impossible. El gat, tot espantat, va ficar-se sota un cotxe, pensant que el gos no podria agafar-lo, però va està completament equivocat. El gos va fer exactament el mateix que el gat, ficar-se sota el cotxe, el qual precisament era meu. Ma filla es va estampar contra el cotxe i això va fer que deixés anar la corretja. En Càtar, el nostre gos, va seguir corrents darrere el gat, fins que va arribar a la carretera. De sobte va sentir-se plaaaffff! Un cotxe va atropellar al gat! El nostre gos va anar immediatament on estava el gat, el va agafar amb tota cura pel clatell i va treure’l de la carretera, va començar a llepar-lo i a fer-li cops a la cama a ma filla per a què li prestés atenció.
La dona que estava dins del cotxe, que es diu Marta, va sortir molt espantada, amb la cara pàl•lida i els ulls com taronges. Ella va ser la primera en oferir-se a portar al gat a veterinari i, ma filla, va agafar-lo, va ficar-se al cotxe amb el gos i se’n van anar tots 4 al veterinari a portar al gat d’urgències. Una vegada allà, corrents van dir-li a una veterinària el que li havia passat, i els hi van dir que l’haurien d’operar i, de seguida se’l van portar cap al quiròfan.
Unes quantes hores més tard, van dir-los que el gat estava “bé”, que no era una cosa greu, ni una cosa lleu i, que al cap de dues setmanes se’l podrien emportar cap a casa.
Quan ma filla va arribar a casa amb el gos, estava molt esverada, i jo molt preocupada, perquè ja eren les 15:00h., i ja havien passat 4 hores des de que va marxar.
- Estava molt preocupada perquè no tornaves i, no podia trucar-te perquè t’has deixat aquí el mòbil!
- Ho sento mama, però això ara mateix no importa, el que sí que importa és el que l’ha passat a un gat en aquestes 4 hores.
Aleshores va ser quan ma filla em va explicar tot el que va passar.
Un cop van passar les dues setmanes, ens vam poder emportar el gat cap a casa, però la veterinària, ens va dir que li havíem de donar uns medicaments específics que només podien receptar-los ells/es. De seguida que vam marxar del veterinari ens vam anar cap a la farmàcia d’animals a recollir els medicaments.
Quan vam arribar a casa, jo vaig dir-li a ma filla:
- Lídia, la propera vegada que surtis al carrer, per a qualsevol cosa, per favor agafa el mòbil, que no vull endur-me un altre ensurt.
- D’acord mama, no et preocupis, a partir d’ara no tornaré a sortir de casa sense el mòbil.
Uns quants dies després de que el gat va sortir del veterinari i, ens el vam emportar a casa, vam posar uns cartells, en els quals apareixia una foto del gat, el nom que hi havia al collaret, el qual era Tomi, i el nostre número de telèfon de casa. Els vam penjar per tot arreu, al Passatge Martí Rosell, i a tots aquests carrers: Elisenda Montcada, Joan Prim i, tota la Gran Via.
Tres dies després de penjar els cartells, van trucar a casa.
- Digui’m? - vaig dir.
- Hola, bon dia. Em dic Enric i truco pels cartells que han penjat.
- Ah, sí. Que és de vostè aquest gat?
- Sí, és meu. Se’m va escapar i no l’he tornat a veure des de que he vist els cartells. Així que torni-me’l!
- En primer lloc, vostè no és ningú per donar-me ordres ni per cridar-me, i en segon com és que no va denunciar la desaparició del “seu gat”si està empadronat aquí en Premià?, que m’he informat hee – vaig dir-li amb un to no gaire amable. Aquest senyor no em cau gens bé..., vaig pensar.
- Doncs perquè era inútil posar una denúncia per això, perquè el gat se’m va escapar per la nit i pel matí quan jo em vaig despertar, ja podria estar fins i tot a mig camí de Masnou. – va seguir replicant-me aquell vell.
- Però vostè s’ha molestat a buscar el gat? Oi que no...? – vaig dir-li intentant esbrinar si de debò volia recuperar el “seu gat”.
- La veritat és que no, perquè abans de que “s’escapés” em va ratllar tota una porta de fusta molt cara i d’importació. Això va fer que m’enfadés molt i molt amb ell, i de tan enfadat que estava, el vaig pegar amb el diari. Li vaig pegar unes 5, 7, o fins i tot 10 vegades seguides, i va fugir cap al bany, però jo no volia deixar-lo escapar tant fàcilment, i el vaig seguir pegant, fins que de la mateixa ràbia, el vaig fer fora de casa. – va confessar l’home.
- O sigui que no es va escapar sinó que vostè el va fer fora de casa, no? I ara té la poca vergonya, i la intensió de tornar a emportar-se’l a casa? No, d’això res, per a què, per a que torni a ratllar una porta i li foti una altra pallissa?, no, no ho permetré, el gat es queda aquí amb mi. I si no li agrada posi’m una denúncia que jo li posaré una altra per maltractar un animal. – li vaig dir jo molt enfadada.
- No s’enfadi, per favor, quedi’s amb el gat i faci com que això no ha passat mai... D’acord? – em va dir l’home com volent deixar el tema per a què no li posés una denúncia – Bon dia. – va dir per acabar.
- Sí, que passi un bon dia. – li vaig contestar jo amb to irònic.
I des d'aleshores, el gat és oficialment nostre des de que vam anar a empadronar-lo conforme ara vivia en el Passatge Martí Rosell.
El gat, cada dia va millorant més i més, espero que arribi el dia en que es recuperi del tot. I així és com he arribat a estar aquí a les 12:00h. del matí explicant aquesta anècdota tant trista, emocionant i divertida a la vegada.
Lídia F.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada