Nàufrags

Ja és l’hora. He d’embarcar al “Perla”. És un vaixell que passa per una part del continent asiàtic i va a parar a Australia, on vaig a passar les vacances d’estiu. La veritat és que aquest és el meu any sabàtic. Sóc psiquiatra. Avui és 16 d’abril i arribaré aproximadament a principis de juny. Surto de casa meva a les 17, per això n’hi ha tant de rebombori. Visc al carrer Enric Granados , just al davant d’una escola, El Pilar, precisament una escola...
-Mama, ja surto de casa, ara mateix vaig a embarcar.
-Escolta, Mariona, truca’m aquesta nit.
-Per què em controles tant?
-No et controlo, tens només 26 anys, no et creguis que ja ets gran!
-D’acord, d’acord! Adéu!
Quan giro a la cantonada, caic amb les presses! Com sempre, vaig tard, i el vaixell no m’espera!
Quan arribo, em trobo amb un vell amic:
- Eric, quant de temps! Quant fa que no et veig?
- No ho sé, potser fins i tot més de 2 anys!
L’Eric era un homosexual de 23 anys, periodista, que el conec des de l’ institut. Era tres anys més petit que jo, però érem bons amics.
-Tu també véns a Austràlia, quina sorpresa!
-Pugem, ràpid, ja conversarem al vaixell.
Quan vam entrar, els meus ulls van estar més de 20 minuts sense tancar, no em podia perdre el mínim detall d’aquell luxós vaixell que encadellava a qualsevol. Però la meva habitació, s’emportava el pastís! Les cortines de seda, els llençols de la millor qualitat, un bany preciós i jocs de taula i televisió per no avorrir-se. Era immens, el camarot!
-Mare, això és al•lucinant!El camarot és maquíssim! Gràcies!
-Dóna-li les gràcies també a en Roger. El teu germà ha ajudat molt en els diners!
-Gràcies als dos, de debò, em sento meravellosament! Adéu!
Ja era la hora de sopar i he quedat amb en Eric per anar al menjador.
Bufet lliure!
-El menjar és deliciós!- deia l’Eric netejant-se la boca amb un tovalló.
-Certament, m’encanta l’amanida.
És un sopar agradable. Però de tant en tant, es sacseja el vaixell. El capità diu que no ens preocupem però...
Es l’hora de dormir. Jo tinc la habitació 101, ell la 54. Això és tan gran, que he de córrer si vull arribar a l’habitació de l’Eric en 2 minuts!
Aquesta nit és fatal! No puc ni tancar els ulls! N’hi ha una gran tempesta, i dubto que algú del vaixell dormi. Em sembla que això s’està descabellant una mica... Déu meu, deu meu això es.... Ahhhhh!!!
-Mariona, Mariona, aixeca’t!
Veig 2 cares d’en Eric! Quan em desperto més, miro al cel i torno a girar el cap al... mar?
-Això és... això és una illa!!!
-Cálmese, señorita! Mi nombre es Gustavo. Soy un empresario de Colombia, que vine de viaje de negocios a Premià però… mire donde estamos…
-On som?
-No ho sé, Mariona! A la nit, no érem massa lluny de Europa, això podria ser una illa de Rússia.
-No pot ser, aquí fa calor i a Rússia fa normalment fred!
No sé on som, però la veritat, no és agradable! Veig a gent ferida, gent... gent plorar, patir, morir!
-Esto… es una locura! No creo que aguantemos aquí mucho más, no hay provisiones, no sabemos donde está el barco!
-Anem a la selva! Aquí n’hi ha una selva, potser trobem respostes!
L’Eric i en Gustavo assenteixen.
La selva era humida, freda i espessa. No aconsegueixo veure a en Gustavo... l’hem perdut a la selva... però l’Eric encara em segueix.
Em poso a córrer. No se si per por, per ganes de fugir o per estar angoixada. La veritat, no ho se. El meu cap fa un tomb, em sembla que en marejo. Tinc molta pressió, i em trobo malament.
-Eric, no n’hi ha res, tornem a... Eric? Eric?
No... no hi és... l’Eric no esta.... Estic sola, amb por...
-Per què he d’estar aquí, sola?!?!
En aquell moment obro els ulls. Em trobo al meu sofà, el dia 16 d’abril, a les 17:00. Sento la cridadissa dels nens del Pilar. Miro per la finestra, veig al noi jove del Telepizza enfilant-se a la moto. Baixo, miro al costat i veig el Blau, a petar, com sempre.
És molt estrany, però suposo que ha sigut un malson.
Vaig corrent, i em torno a caure a la cantonada. Quan arribo al port, esta l’Eric. Que estrany... Al mig del sopar, veig a en Gustavo que ve del seu camarot i en aquest moment es sacseja el meu plat...
-Passa alguna cosa, Mariona?


Àlex A.