YUMI: "el japonès, una llengua poc comuna a Catalunya"

Camila Castro i Guillem Tur

El Japonès el parlen 124.350.000 persones i només al Japó.

-Tenen dos tipus d’alfabets:
L’escriptura kana: Kana és un terme genèric que es refereix a dos sil·labaris japonesos: hiragana i katakana , que són caràcters basats en els pictogrames xinesos, o kanji, i que actualment els substitueixen o acompanyen.
Caràcters xinesos: De cada caràcter se’n presenta la forma simplificada i la tradicional, amb la seva pronunciació i el significat;
El caràcter està dibuixat traç a traç per a aprendre a escriure’l;
Es dóna informació sobre l’etimologia, l’origen i la història del caràcter.
Caràcters japonesos:
-I també dos tipus de numeració:
Sistema aràbic: La numeració aràbiga és la representació dels nombres més utilitzada avui dia. Hom l'anomena "aràbiga" perquè foren els àrabs els qui la van intruduïr a Europa, però fou a l'Índia on s'inventà.
Sistema xinès: El sistema d'examinació imperial xinès es va practicar a la Xina imperial de l'any 606 a l'any 1905. A partir de llavors al Japó es va utilitzar.


-Aquí podem veure un text escrit en japonès:
米ホワイトハウスは２７日、オバマ大統領の出生証明書の原本コピーを公表した。オバマ大統領は国で生まれで、大統領になるための憲法上の資格を満たしていないとのうわさを否定することが目的

-Traducció:
El 27 d’abril la Casa Blanca va publicar una còpia del certificat original de naixement d'Obama. Obama va néixer a l'estranger, té com a objectiu negar els rumors i no compleix amb els requisits constitucionals per a ser president.

-Curiositats:
El japonesos escriuen de dreta a esquerra en sentit vertical.

-Per saber-ne més:
Hi ha importants comunitats lingüístiques japoneses als Estats Units (800.000 persones, de les quals 250.000 a Hawai), Brasil (700.000), Perú (80.000), Argentina (30.000) i Bolívia (10.000), és a dir, hi ha molta població repartida per tot el món.

1. Com et dius? Té significat el teu nom? Quin és?
- Em dic Yumi.
- Si, significa bellesa i intel·ligència.

2. On vas aprendre la teva llengua materna, a casa o a l’escola?
- La meva mare és japonesa i el meu pare és català i vaig aprendre les dues llengües però més el japonès que el català.

3. Utilitzes molt la teva llengua materna?
- Últimament no, perquè se m’està oblidant, perquè amb les meves amigues parlo català o el castellà, però sempre que puc intento parlar amb la meva mare el japonès.

4. T’emociones quan veus que parlen la teva llengua?
- La veritat és que no i, a més, no ho he pensat mai.

5. A casa teva quin idioma parleu?
- Amb la meva mare japonès i amb el meu pare català.

6. A quin carrer vius?
- Visc al carrer Enric Borràs.

7. Ens podries dir algunes paraules en japonès?
-Hola: こんにちは
-Adéu: さようなら
-Gràcies: おかげで
-Em dic Yumi: 私は由美と言う
-T’estimo: 私はあなたを愛して
-Mare: 海
-Pare: 停止
-Bon dia: お盆の日


8. En algun altre país es parla el Japonès?
- Em sembla que no

9. Ens podries cantar alguna cançó de bressol?
De bressol no en sé ninguna de bressol però sé una de molt popular del Japó, que es diu “La flor vermella”.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

10. Vas sovint al Japó?
- Últimament no perquè no puc i els preus han pujat, però quan era més petita sí.

11. T’agradaria anar a viure al Japó?
- Viure per tota la meva vida no però 1 any o 2 sí.

12. T’agrada el menjar japonès? Quin és el teu preferit?
- M’agrada molt.
- Tinc molts preferits per exemple el curri japonès que és una salsa que es pot barrejar amb moltes coses, l’arròs o sinó “sushi”que és un menjar molt típic del Japó.

13. Quan penses en la teva llengua què et ve al cap?
- Doncs les festes tradicionals del Japó, que anava allà quan era més petita.

14. És molt difícil l’ortografia?
- Molt, perquè has de memoritzar cada lletra i com s’escriu.

15. Quines característiques té el teu alfabet?
-Té moltes lletres, i l’alfabet comença amb les vocals: a, e, i, o, u i després venen les consonants i vocals per exemple: na, ne, ni. no, nu, ka, ke, ki, ko, ku, etc.

EL MEU CARRER

El meu carrer és un carrer poc transitat per la gent i per els cotxes , hi ha un bar que està ple de gent, a vagades i ha gent passejant el gos, al meu carrer hi han molt blocs de pisos, jo visc en el més modern  i nou que als han reformat no mes el quart que és l'atic i prou, als altres pisos són molt vells però estan bé pero s'haurien de modernitzar.

A vagades hi ha festes del carrer  i és molt divertit, quan és Nadal s'omple de gent però només per les festes, no per res més , pero com he dit abans és molt solitari  perquè no és gaire important però te bones vistes perquè està al costat del mar.

El Senyor Ferran: una mort aprofitada

“Senyor Ferran, li queden 2 mesos de vida” -vaig llegir.

En aquell moment, en sentir aquelles paraules, se’m va acabar la vida, i mai millor dit…

Vaig deixar caure el bolígraf sobre la taula.

Tan dolent era el Mal d’Ondina? Segons expliquen els metges “és una malaltia que suposa que la respiració no funciona de forma automàtica. Esto significa que la persona tiene que dirigir su respiración de forma consciente y si deja de hacerlo, deja de respirar con lo que puede morir asfixiada. Això significa que la persona ha de dirigir la seva respiració de forma conscient i si deixa de fer-ho, deixa de respirar i per tant pot morir ofegada.

Esta enfermedad tiene su origen en una lesión en el bulbo raquideo o en los nervios que controlan los músculos pulmonares.Aquesta malaltia té el seu origen en una lesió en el bulb raquidi o en els nervis que controlen els músculs pulmonars. El problema mas grave viene durante el sueño; en estos casos el tratamiento es aplicar oxígeno al enfermo. El problema més greu ve durant el son, en aquests casos el tractament és aplicar oxigen al malalt. No tiene cura. No té cura.”

Això eren els últims paràgrafs que ficava en aquella carta del hospital on m’havia fet les proves.

Quan vaig llegir el de “No té cura” se’m va acabar la poca respiració que em quedava .

Què podia fer? Havia arribat la meva hora, amb 79 anys? Tot havia sigut un gran error de l’hospital? O pot ser era veritat que només em quedaven 2 mesos per gaudir de la meva horrible vida?

Dic horrible perquè mai havia estat amb algú, mai havia pogut fer grans amics, ni mai havia anat on sempre havia volgut anar. Això és la meva infantesa i també el que sento ara.

Anaven passant els dies, i jo no sabia com podia aprofitar els meus últims mesos. En resum “no tinc ni idea de que fer, deixar-me morir, fer coses que en la vida que mai he pogut fer, relacionar-se per primer cop amb els avis del meu carrer, que sempre estan jugant al club de tennis, al domino, a les dames o escacs. Igualment, no he tingut bons records de ningú, només de la meva família i de la meva estimada casa i carrer, Enric Borràs. Jo des de petit que visc en aquella casa de tres pisos més el pàrquing i a sobre amb dues piscines (una gran i una petita) comunitàries. 

Eren les 3:30 del matí no em vaig poder dormir per el molest soroll del avi cantaire que es passeja per el carrer des que l’avi era molt petit fins ara que deuria tenir uns…84 anys mes o menys. Vaig donar unes quantes voltes pel meu llit de matrimoni, però no vaig poder dormir un altre cop. Em vaig aixecar a poc a poc i amb molta cura. Vaig encendre la televisió i com  que no donaven res que m’interessés em vaig adormir de nou, però, al sofà.

Van passar unes 7 hores. Em vaig vestir i just quan anava a posar-me la meva camisa preferida casi m’ofego. Com a la carta ficava que un té que controlar la seva pròpia respiració, vaig intentar de poder-la controlar. Al final, per sort, no em vaig ofegar.

Era casi el mig dia, i vaig decidir que faria. En comptes d’estar plorant, lamentant tot el que no havia pogut fer altres anys, era millor aprofitar tot el que pogués durant aquells…ara ja no són tres mesos sinó que ara són dos. Vaig començar anant per primer cop al restaurant del meu carrer, (El Paller). En aquell restaurant era de plats típics, macarrons, botifarres, etc. Tenien un pati molt gran perquè els més petits poguessin jugar en els vells gronxadors i amb els animals d’allà.

Vaig demanar el menú, m’agradava tot, però el que em va cridar més l’ atenció van ser els canalons gratinats, de segon demanaria cuixes de pollastre amb patates fregides i de postres crema catalana. Un menú rodó. Vaig menjar fins a posar-me les botes.

Quan vaig arribar a casa, el que vaig fer va ser estirar-me al sofà, perquè com que  havia menjat tant em notava la panxa que em pesava i inflada.

Quan vaig acabar de fer la digestió, vaig anar a veure si tenia cartes a la bústia de fora, em vaig trobar publicitat de el nou gimnàs al aire lliure que han fet a Barcelona. Pots practicar: patinatge sobre gel o no, futbol, basket, tennis, paracaigudes...PARACAIGUDES!  Aquell era un altre dels meus altres somnis de la infància, jo sempre he volgut anar però si no eren els diners o la meva mare que no volia perquè deia que era massa perillós…Però com ella ara hi ha no està…podria aprofitar. Vaig trucar el número que ficava en el paper de la publicitat. Les mans em  tremolaven una mica, però igualment vaig intentar-ho. Al principi em va parlar una veu femenina personalment, que estrany. La veueta semblava d’una joveneta. Vaig voler preguntar-li directament, però no em va deixar parlar. Ella només parlava dels preus…Li vaig dir “Em podria apuntar a les classes de paracaigudes, sisplau?” Va haver-hi un moment de silenci. Llavors ella el va trencant dient: “Em podria dir la seva edat, sisplau?” Li vaig explicar totes les meves dades personals, i em va donar hora per les classes amb altres avis de la mateixa edat que jo, una mica mes joves o inclús més vells que jo. Suposo que la noia amb qui havia parlat per el telèfon va pensar que jo estava una mica malament del cap.

Aquell dia em vaig aixecar amb molta energia i amb molt entusiasme. Vaig vestir-me amb xandall, i una jaqueta paravents, d’aquelles que van tan bé.

Vaig agafar el tren. Hi havia massa gent, però és el que tenen aquests tipus de transports.

Desprès em van venir a buscar els del gimnàs a l’estació i em vaig sentir molt cuidat. Feia molt de temps que no havia tingut aquella sensació, gairebé des que va morir la meva dona.

Ens van reunir per grups, a mi em van tocar uns més grans que jo. Hi havia en: Manuel, la Lluïsa, la Maria Antonia i jo, en Ferran.

Per primer cop vaig fer amics, casi de la mateixa edat que jo.

Vam agafar un paracaigudes tots. Primer es va tirar la Maria Antonia, després la Lluïsa, en Manuel i  justament quan m’anava a tirar, em vaig matar. No sé exactament què és el que va passar, però vaig morir igualment. Aquells dies mai els oblidaré, perquè vaig fer tot el que sempre he volgut fer: fer amistats, anar a un restaurant per primer cop,

sentir-me vigilat i cuidat, com deu mana i  sobretot tirar-me amb paracaigudes. 

Marta G.

Els sentits del meu carrer

Si no estàs cec veuràs la Salle


Tot seguit la casa vella amb la moreneta

Les adosades cases en filera

formen un quadre



Un gall xisclaire molesta el veïnat de bon matí

juntament amb l’escandalosa veïna que crea desafinades melodies

I la xerrameca de la gent nocturna

escridassa amb la seva música.



La pudoreta del desagradable conreu s’olora de lluny!

Com el baf dels animals domèstics.

El meu olfacte es desperta

amb la curiosa paella de la veïna Cristina.



Aquest espai realment agradable

Un ambient respirable

El veïnat amable

És el carrer Enric Borràs.

Marta G.

Carrer Enric Borràs

El meu carrer és Enric Borràs, comença a prop de l’estació de tren, acaba al costat del Tennis Premià de Mar, al davant dels mossos d’Esquadra. Com que està al costat del restaurant el Paller, normalment fa olor a carn. El terra d’allà, les rajoles estan una mica aixecades.

On jo visc, és un barri dormitori, les cases són blanques, grans i boniques. Estan situades de fila en fila , però hi ha una que s’anomena “la del mig” perquè apart que està al mig és el passadís més ample. Continuem per la part de baix de la Salle, que a la dreta hi ha un descampat on la majoria de cotxes aparquen. Ara han plantat palmeres, també han posat roques (no massa grans). Aquella part està una mica bruta. Tirant tot recte, comença la part del barri dormitori, allà les cases també són blanques, més petites i una mica descuidades, i tenen pàrquing propi inclòs. Les cases que tenen pàrquing al seu costat tenen flors verdes. A la altre banda del carrer hi ha una casa que destaca perquè és groga, antiga i és lletja. A l’entrada de la casa hi ha un quadre d’una moreneta, també conté una mica de heura per una finestra, jo crec que la casa està abandonada. Més endavant han pintat dos passos de zebra i han fet obres. En el meu carrer hi ha molt poques botigues, per exemple: una perruqueria, un taller, un bar a l’esquerra i una botiga de submarinisme que fa cantonada.

En el carrer que descric no hi ha gaires contenidors, que si algun dia en col·loquessin algun més, seria millor per els que viuen per aquella zona.

Després de la botiga de submarinisme, fa cantonada amb la carretera de Premià de Mar, que per cert com que circulen molts vehicles és molt sorollosa.

Marta G.