Vavaig mirar pper la fifinestra de de cassa meva, observava el meu carrer; c/ Girona. Eeem vaig mimirar el reregotge i quaquan vavaig totornar a mimirar, vvaig veure un gogos que mmirava casa memeva.
Vavaig escoltar a la mmeva dodona que em cridava EEl SOSOPAAR! Ii vavaig anar, vavaig sopar momolt ppoc, peperquè els vellets cocom jo, no sosopem gairé.
Vavaig totornar a mimirar pper la fifinestra i el vavaig veure allà mirant-me.
Vavaig anar a dodormir i a leles set, em vavaig dedespertar. Vaig totornar a mirar ii el vavaig veure allà, vvavan passar tetres hores hores i ququatre i jojo eeespantat perperquè nnono es momovia.
vavan papassar dodos didies i aal fifinal vavaig sosortira peper veveure’l i eera un gogos dede pepeluix!
Jojo em prepreguntava: quque fafa un gogos de pepeluix al meu carrer; sisi allà nonomes viviuen vevellets cocom jo?
AMANDA G.
Aquest bloc suposà un treball col·lectiu dels alumnes de 1r d'ESO de l'institut Cristòfol Ferrer. Actualment, s'hi pengen anualment alguns dels textos dels alumnes de l'Institut Premià de Mar.
dijous, 9 de desembre del 2010
Uns veïns nous
Hola sóc en Jordi, i sóc el cosí de la Camil·la.
Ara us explicaré una cosa que va passar al seu carrer, el carrrer Avinguda de Catalunya.
Ella em va explicar que els gats menuts de la veïna han tingut uns gatets molt macos! I diu que vol donar-ne uns quants.
La meva cosina està molt contenta, i la seva germana petita també. La veïna els hi ha dit que si volen es poden quedar un o dos. La Camil·la diu que em poden donar un a mi i al meu germà gran, i per suposat un a la Camil·la i a la seva germana. Doncs així va ser: jo me'n vaig quedar un, i l’altre la meva cosina, i això que ella ja té un, bueno ara ja en té dos! Jaja!
Camila C.
Ara us explicaré una cosa que va passar al seu carrer, el carrrer Avinguda de Catalunya.
Ella em va explicar que els gats menuts de la veïna han tingut uns gatets molt macos! I diu que vol donar-ne uns quants.
La meva cosina està molt contenta, i la seva germana petita també. La veïna els hi ha dit que si volen es poden quedar un o dos. La Camil·la diu que em poden donar un a mi i al meu germà gran, i per suposat un a la Camil·la i a la seva germana. Doncs així va ser: jo me'n vaig quedar un, i l’altre la meva cosina, i això que ella ja té un, bueno ara ja en té dos! Jaja!
Camila C.
Etiquetes de comentaris:
05 monòleg,
Avinguda de Catalunya
divendres, 3 de desembre del 2010
Una olor estranya
Cada vegada que surto al meu balcó gran, sempre trobo la mateixa gent: nens petits jugant, uns adolescents parlant o gent jove prenent alguna cosa en un bar.
Quan em vaig mudar a Premià de Mar amb els meus pares justament en el carrer “Santiago Rusinyol”, vaig notar que era un carrer molt bonic, perquè veia que hi havia molts nens de la meva edat i que podia jugar amb ells al parc.
Ara per ara, com que sóc petita i no sé res, no puc explicar molta cosa, però mai ha passat res de bo. Però fa foc hi va haver un fet no gaire curiós, però com en el meu carrer no hi viu ningú estrany no passa res d’interessant. Va passar que un veí va notar una olor estranya i va provocar el caos.
L’any passat un veí va deixar el cotxe en el pàrquing i va notar una olor estranya, una olor a gas, precisament, pensava que hi havia un canonada trencada o alguna cosa semblant. Al cap d’una estona van venir els bombers i la policia vestits amb una roba molt divertida i ampla amb unes bombones d’oxigen que pesaven moltíssim!
El meu pare va baixar a veure què passava, mentre jo estava al llit.
Al final es va saber que no era una olor de gas si no un mal presentiment del veí i el veí va quedar en ridícul.
Guillem Tur
Etiquetes de comentaris:
05 monòleg,
Carrer Santiago Rusinyol
dijous, 2 de desembre del 2010
El lladre del camí del mig
Hola em dic Juan i tinc 80 anys, i ara us explicaré la meva història vergonyosa.
Un dia estava amb els meus amics vellets, i vaig veure una cosa que no em podia creure!
Vaig veure com robaven a casa del meu veí. No sabia què fer, perquè em feia por. Però,
em vaig preguntar:
-En el camí del mig robant? I a casa dels meus veïns?
En el camí del mig mai havien robat, i a casa dels meus veïns, era impossible! No eren rics i no tenien res valuós.
Jo, per fer-me el bon veí i amic, vaig anar fins a la seva casa. Quan vaig arribar li vaig tocar l’esquena i li vaig dir:
-Tu! Que fas robant a casa dels meus veïns? Ves-te’n d’aquí!
És va girar, i... ERA LA MINYONA! Em vaig quedar bocabadat! Em vaig posar vermell!
La minyona va començar a riure. Li vaig dir perquè anava vestida tota negra, i em va dir que havia mort la seva amiga.
Al final em va convidar a pendre un té, vam estar parlant i vam fer bona amistat.
I així és com acaba la meva súper història vergonyosa del camí del mig.
Espero que el Pep i la Rosa no s’adonin que he dit a la seva minyona. Si la minyona ho diual Pep i a la Rosa no sé si em denunciaran.
Paula B.
Un dia estava amb els meus amics vellets, i vaig veure una cosa que no em podia creure!
Vaig veure com robaven a casa del meu veí. No sabia què fer, perquè em feia por. Però,
em vaig preguntar:
-En el camí del mig robant? I a casa dels meus veïns?
En el camí del mig mai havien robat, i a casa dels meus veïns, era impossible! No eren rics i no tenien res valuós.
Jo, per fer-me el bon veí i amic, vaig anar fins a la seva casa. Quan vaig arribar li vaig tocar l’esquena i li vaig dir:
-Tu! Que fas robant a casa dels meus veïns? Ves-te’n d’aquí!
És va girar, i... ERA LA MINYONA! Em vaig quedar bocabadat! Em vaig posar vermell!
La minyona va començar a riure. Li vaig dir perquè anava vestida tota negra, i em va dir que havia mort la seva amiga.
Al final em va convidar a pendre un té, vam estar parlant i vam fer bona amistat.
I així és com acaba la meva súper història vergonyosa del camí del mig.
Espero que el Pep i la Rosa no s’adonin que he dit a la seva minyona. Si la minyona ho diual Pep i a la Rosa no sé si em denunciaran.
Paula B.
Etiquetes de comentaris:
05 monòleg,
camí del mig,
Carrer Cami del MIg
Una preocupació d'infart
Un calorós dia d’estiu, mirant per la finestra, al meu carrer Mossèn Jacint Verdaguer, vaig veure una cosa que em va deixar glaçadíssim. Un grup de nois anaven pel carrer i li van fer un ensurt a una veïna meva. Es van amagar darrere d’unes escombreries i , quan passava per davant, la van espantar i li va donar un infart.
Jo em vaig quedar totalment bloquejat i parat, no sabia què fer. Sort que,passava per allí una ambulància a tota velocitat, la qual va agafar a la meva veïna i la va portar a l’hospital.
L’endemà, tots els veïns vam anar a veure-la i van aparèixer els joves que li van fer l’infart. Al final, els nois van anar a veure-la a l’hospital les setmanes següents per compensar el que van fer.
Marc A.
Jo em vaig quedar totalment bloquejat i parat, no sabia què fer. Sort que,passava per allí una ambulància a tota velocitat, la qual va agafar a la meva veïna i la va portar a l’hospital.
L’endemà, tots els veïns vam anar a veure-la i van aparèixer els joves que li van fer l’infart. Al final, els nois van anar a veure-la a l’hospital les setmanes següents per compensar el que van fer.
Marc A.
Etiquetes de comentaris:
05 monòleg,
Carrer Jacint Verdaguer
El típic ruc què aparca malament
Aquest matí feia un fred que descardava les pedres però el típic ruc del carrer aparca malament perquè diu que és només un moment.
Però aquell moment és converteix en 1 hora que va a demanar una pizza i parla amb la la seva novia que treballa allà.
Jo, mentre estava mirant per la finestra els cotxes que passaven, vaig veure el tonto que va aparcar malament.
Vaig baixar i per no tenir fred, em vaig vestir i li vaig dir que ha aparcat malament i que hauria d'aparcar en un lloc on no tindria problemes i podria estar el temps que volgués, però ell volia tenir el cotxe aprop per no tenir més fred i no caminar molt que el senyor volia estar relaxat i no haver estat molestat.
Ell va aparcar en una entrada de garatge.
El senyor que volia entrar al garatge per que el cotxe no es congelés del fred que feia li va dir al conductor que anés a buscar un altre lloc on estava bé aparcat el cotxe però, no volia, el senyor va trucar a la policia local i, va dir que estava el carrer que travessava tot Premià de Mar i què estava dos carrers més amunt de la Gran Via de Lluís Companys.
Andrei
Però aquell moment és converteix en 1 hora que va a demanar una pizza i parla amb la la seva novia que treballa allà.
Jo, mentre estava mirant per la finestra els cotxes que passaven, vaig veure el tonto que va aparcar malament.
Vaig baixar i per no tenir fred, em vaig vestir i li vaig dir que ha aparcat malament i que hauria d'aparcar en un lloc on no tindria problemes i podria estar el temps que volgués, però ell volia tenir el cotxe aprop per no tenir més fred i no caminar molt que el senyor volia estar relaxat i no haver estat molestat.
Ell va aparcar en una entrada de garatge.
El senyor que volia entrar al garatge per que el cotxe no es congelés del fred que feia li va dir al conductor que anés a buscar un altre lloc on estava bé aparcat el cotxe però, no volia, el senyor va trucar a la policia local i, va dir que estava el carrer que travessava tot Premià de Mar i què estava dos carrers més amunt de la Gran Via de Lluís Companys.
Andrei
Etiquetes de comentaris:
05 monòleg,
carrer Enric Granados
Qui avisa no és Traidor
En el passatge Burriac tothom avisa però ningú fa cas.
A Sant Joan uns nens estaven tirant petards molts grans en un parc a prop d’un contenidor de brossa vell, una senyora que els va dir que al final el cremarien.
Cada vegada que tiraven un petard com la meva mà, jo m’ acovardava més i cridava, perquè em fan por els petards, estava molt espantada. Al final van cremar el contenidor i la policia i els bombers van acudir inmediatament i els nois que eren tontos com un cabás van sortir corrents a tota pastilla.
Un dia estava tant tranquil.la al meu balcó fent els deures vaig escoltar un cop molt fort, eren dos cotxes que havien xocat, quina por. Es diu que la dona de l’home el va avisar que anava una mica desfasat i que no conduís,’’però ell no va fer cas’’.
Óscar
A Sant Joan uns nens estaven tirant petards molts grans en un parc a prop d’un contenidor de brossa vell, una senyora que els va dir que al final el cremarien.
Cada vegada que tiraven un petard com la meva mà, jo m’ acovardava més i cridava, perquè em fan por els petards, estava molt espantada. Al final van cremar el contenidor i la policia i els bombers van acudir inmediatament i els nois que eren tontos com un cabás van sortir corrents a tota pastilla.
Un dia estava tant tranquil.la al meu balcó fent els deures vaig escoltar un cop molt fort, eren dos cotxes que havien xocat, quina por. Es diu que la dona de l’home el va avisar que anava una mica desfasat i que no conduís,’’però ell no va fer cas’’.
Óscar
Etiquetes de comentaris:
05 monòleg,
passatge Burriac
Subscriure's a:
Missatges (Atom)