EL MEU CARRER TRANQUIL

Un text d'Ainhoa Gracia

Visc al carrer Maresme, un carrer que no és molt conegut. De fet, a molta gent de Premià no li sona per aquest nom. Si aneu en cotxe, per arribar-hi, pugeu per la carretera de Premià de Dalt i just abans del Camí del Mig gireu cap a la dreta. Entreu en un carrer pla amb cases unifamiliars molt maques amb el seu petit jardí per davant. Just a la vorera del davant hi ha un espai verd i tancat, propietat de l’Ajuntament on hi ha arbres, palmeres, arbustos, rosers, plantes, pins, una garrofera, ... que serveixen de planter per a la ciutat.

Continuant, travessem el carrer de Sant Ferran. En aquesta cantonada trobarem els únics dos comerços del carrer Maresme, una fusteria i un taller mecànic, és per això que sempre hi ha algun cotxe espatllat en el taller, a vegades se sent una sorollada de cotxes que s’estan reparant. Amb tot, se senten els sorolls dels cotxes que passen pel carrer, també a vegades alguns nois i noies es posen en el parc a cridar i fer escàndol.

Seguint aquesta vorera, trobem els pisos del conjunt “Nou Premià”. L’entrada és bonica, i agradable, perquè hi ha un jardí ben cuidat amb herba i dues acàcies mimoses que especialment els mesos de gener i febrer llueixen les seves branques grogues i ofereixen una vista espectacular. A part, quan passes pel matí per sota de l’arbre, s’olora la fragància de pol·len i una olor fresca de l’herba recentment tallada. Al davant hi ha un petit parc infantil, no sempre està net, més aviat, de vegades sembla un abocador de deixalles amb els contenidors d’escombraries que hi ha i que fan una pudor i ferum molt  desagradable.

Al mateix parc, més a baix, hi ha un espai tancat tan gran com mitja piscina olímpica, que és fa servir per jugar a la petanca. Així mateix, la gent fa un mal ús d’aquest espai deixant lliures els seus gossos, cosa que està prohibida. Més a baix al costat, hi ha una pista de bàsquet amb dues canxes perquè els nens juguin dins de un horari  raonable, al voltant hi ha pisos on viu gent.

    

Fa uns mesos van instal·lar al parc uns elements pensats per a la gent gran per fer gimnàstica, alguns aparells són: pedals, manillars per treballar els músculs dels braç

i de les cames, esglaons, plataformes elevades perquè saltin i moguin els músculs del peus,..                                                                                               

Al matí, és fàcil  veure a persones grans fent ús del aparells, i a la tarda hi veus jugar al parc als nens petits a la tornada de l’escola, els nens ho fan servir més aviat per jugar.

Sincerament, es podrien, millorar coses sobre el meu carrer, però no és el pitjor carrer de Premià, encara que està bastant ben cuidat per compartir amb gent incívica.

Entre dos carrers

El carrer més curt és molt diferent té un supermercat i un parc perquè juguin els nens i pocs pisos, El Sorli és un supermercat molt gran de color blau amb un disseny molt modern, l'únic que em molesta és que quan s'obre la porta automàtica fa un soroll que no m'agrada gens.

Casa meva està situada entre dos carrers molt diferents, un que és molt llarg, que va de punta a punta del poble i s'anomena Mossèn Jacint Verdaguer, i un altre que és molt curt i s'anomena: Doctor Batista i Roca.

El carrer llarg està ple de botigues, restaurants i una escola extravagant que es diu El Dofí.

Es poden trobar moltes botigues com; La Floristeria Batlle, que no és molt gran, però té unes flors molt boniques i que fan una aroma molt bona, La Merceria Tot Fils que ven uns botons molt bonics i una llana molt suau i amb una oloreta molt bona i El Osito, una botiga de joguines, molt ampla i amb un perfum de cotxe nou que té moltes joguines de qualitat i divertides.

Es poden trobar diversos restaurants com, Pollastres Santa Ana, que ven un pollastre exquisit i que te’l preparen en un no res i fa una flaire de pollastre rostit molt agradable, també tenim la Cafeteria Premià Singer, fan un menjar molt bo, però que surts amb aroma de fregits.

L’escola el Dofí no és molt creativa i té aspecte de ser molt antiga.

El parc és molt bonic, amb molta gent sempre i per això sempre hi ha molt de soroll, el parc té dos gronxadors, un per nens petits i un altre per nens grans, un tobogan groc i un altre gris, que quan et llences sona un xiscle molt agut, també hi ha una malla de color blau.

Els pisos són una mica antics però igualment molt bonics i amples, normalment, els veïns que viuen als pisos són molt tranquils però hi ha algun que és xerrameca però sense arribar a molestar molt.

Aquesta ha estat la descripció del meu carrer. Espero que us hagi agradat, a mi m’ ha encantat exposar-vos on visc

Àlvar Cano

El meu vell però fantàstic carrer

Clàudia López-Astilleros

El meu carrer és un carrer molt llarg i ample, el carrer està inclinat, té poques botigues, moltes cases i a l’estiu es pot olorar una fragància a gessamí que prové d’algunes cases.

la part més alta del carrer hi ha una església i moltes cases. Seguidament hi ha un parc per nens petits ,un bar i una botiga de segona mà bastant gran, on hi ha objectes de tots tipus. Al seu costat esquerre hi ha una plaça petita plena d’arbres verds amb el terra esquerdat, cinc bancs i una font .Creuant la carretera davant la plaça hi ha un mecànic i un basar xinès, grandiós.

Baixant hi ha molts grans blocs de pisos, davant d’un d’ells (el meu) hi una espècie de separador de portals en un estat vell, podem dir que són unes columnes amb una barana roja. En aquestes columnes, antigament, els nens parlaven i jugaven. Darrere d’aquest separador hi ha un taller d’instal·lació i reparació d’antenes. 

Assegut a aquests separadors, sempre fuma un veí que se’l pot diferenciar per una melodia en concret, característica i aterradora, que em posa dels nervis, la cançó de la pel·lícula del exorcista(tubular bells) que prové de les trucades que rep al seu telèfon mòbil. Aquesta melodia se sent sempre en el meu carrer.

En aquests moments en el tram es pot olorar una fortor a ciment i una mica a cremat degut a la explosió del passat 18 de Setembre.

En el carrer es habitual que se sentin xiscles ja sigui d’ algú enfadat, joves cridant o simplement gent xerrant. 

Si continuem caminant, hi ha un antic queviures (el queviures de la Pilar) on sobretot, la gent que ha estat vivint tota la vida al poble va a comprar diàriament. A la fotografia de sota podem observar a dos clientes habituals, una d’elles compra raïm i l’altra parla amb la propietària.

La senyora que tria raïm és la meva àvia. Ella és una persona molt alegre,simpàtica, xerraire, solidaria i expressiva que sempre veig pel meu balcó ja que passa moltes vegades pel meu carrer quan va a comprar.

Sol vestir amb bruses o jerseis,amb pantalons amples de seda o texans i sempre porta una sabata més alta que l’altra ja que li falta una part del fèmur. Per aquesta raó va coixa i camina lentament.

Jo crec que els seus amics i coneguts la veuen una persona simpàtica.

Opino que una frase que la representa és: “Saps el que m’ha passat avui ?” perquè es una frase que sol dir quan es troba a algún amic o amiga pel carrer. Cosa que li passa moltes vegades perquè coneix a molta gent.

A la cantonada d’un bloc de pisos situat al costat del petit supermercat hi ha un parc amb dos bancs trencats i dos gronxadors i davant del queviures, si creuem la carretera, tenim al costat un carreró ample envoltat d’unes precioses i grans cases amb uns patis molt grans.

Continuem el camí i podem veure la vella teulada de l’antiga fabrica, i ara escola, La Lió. Al seu costat hi ha un mecànic i un local de recuperació de metalls i ferralla que sembla molt antic ja que el seu cartell està molt desgastat. El carrer acaba en un terreny sorrenc que va a parar a unes petites i velles fàbriques. En aquest tram es pot sentir una forta pudor a pixum.

El meu carrer és tant vell com és de bonic i simpàtic, la veritat es que m’agrada bastant el meu carrer.

El carrer on visc des de la meva infància

Autor: Damià Ytchart (1r ESO B)

Visc a un carrer del casc antic situat sota l'església de Sant Cristòfol, o també es pot dir el carrer de sobre la platja, es diu Enric Prat de la Riba.

La major part de les cases del meu carrer són antigues amb la pintura desgastada, com la meva. El meu carrer és peatonal, asfaltat com molts altres del poble, tot i que el terra està fet d'unes rajoles semblant a totxos gastats. No hi han voreres, hi ha a banda i banda uns testos gegantins i amplis amb uns àrbres petits i decoratius, tot i que per als cotxes no els és fàcil de circular-hi ja que estan posats d’una manera complicada. Es pot trobar un antic fuster situat just davant la casa meva i una rostisseria on venen menjar precuinat, molt bo, a la cantonada esquerra del carrer.

En el meu carrer es barregen moltes olors variades: els caps de setmana ens arriba la flaire de pollastre a l’ast de la botiga del costat, com he dit abans, en altres moments la salabror i la frescor del mar, però també algunes vegades la fortor de les clavegueres o l’olor a perfum de la veïna del pis de dalt.

Des del carrer es pot escoltar la música que toquen a la Plaça de l’Ajuntament en moltes de les festes que es celebren al poble, però també el silenci d’una nit tranquil·la. Tenim també una preciosa vista del mar que veiem des del terrat del pis.

Aquesta ha sigut la descripció del carrer que actualment visc.

EL CARRER CENTRAL

Autora: Mia Campos /(1r ESO B)

A Premià de Mar hi ha molts carrers bonics que la formen però en particular hi ha un que en destaca : La Gran Via de Lluís Companys. 

Aquest és el carrer principal del meu poble; la Gran Via és un carrer molt llarg, ample i amb molts comerços pel que no és d’aquells carrers que passen desapercebuts. Aquesta via comença en l’ Avinguda Torrent Castellers fins al carrer Torrent de la Font Sana. 

És un carrer bastant llarg per on passen moltes persones i cotxes sense parar. Cada dia se senten xerrameques xerrant en algun bar, crits dels nens petits jugant amb els seus amics, brogits de gent gran comentant la seva vida a qui els escolta. En especial hi ha una senyora gran que es diu Emilia que sempre està passejant per allà acompanyada per les seves amigues o els seus nebots. Ella és especial perquè alegre el dia a tothom pel seu somriure . 

A més, quasi sempre hi ha festes i festivals i se sent rialles agradables, música i alguna cantarella dels avis que passegen cada dia pel dematí. 

El que provoca una mica de terrabastall són les frenades i/o les botzines dels cotxes motos i autocars, especialment a les hores de major trànsit. 

Però no només se senten coses, el meu carrer fa una olor diferent en cada part usualment fa olor a frescor, perfum i dolçor. Hi ha una xarcuteria que per a mi, ja que no m’agrada els embotits, hauria de fer pesta però no entenc com ho fan perquè faci una oloreta especial en el bon sentit. També hi ha un mercat que cada vegada que hi passo fa una oloreta de peix podrit molt desagradable, però per les botigues que més m’agrada caminar per l’olor són les perfumeries. 

Quan passeges també pots veure altres comerços, els que més hi destaquen són : 

• Els nombrosos bancs com: la caixa, BBVA, Santander 
• Òptiques : Casablanca i Cottet. 
• Hi ha l’Escola parvulari del Sant Cristòfol 
• Botigues de roba : Benetton, Girls and cotton, Uniko .... 
• Botigues per comprar el menjar com: Condis, Caprabo, Eroski i Nostrum. 
• Bars /restaurants: el 196, el far d’en Roc, l’Ànec Grog, WhyNot.
•  També té una oficina de Correos. 
• Hi ha cafeteries com: la Jijonenca, la Daunis o la Granier 

He de dir que el meu carrer no està gaire net hi ha cigars al terra juntament amb excrements d’animals. 

També té allò basic com casetes de la loteria, arbres, parquímetres, farmàcies, bancs per seure, pàrquings, basars xinesos, i la Plaça dels Països Catalans on es celebren la majoria de les festes. El meu carrer no és perfecte però el més important és que hi ha molt de color i tothom està feliç. Si vius a Premià ja sabràs del que et parlo i si no hi vius vine a conèixer Premià !!

El carrer de la riera

El meu carrer és el Passatge Bruch, que està a Premià de Mar a cinc minuts de la platja de la Descàrrega. El meu carrer és un carrer bastant llarg però estret. Al costat hi ha una riera que quan plou s’inunda i va a parar a la platja. Mai ha baixat tant fins el punt que s’inundi el carrer, però sí que quan plou fa una mica de por. També al costat hi tinc el Montserrat que és una escola on abans sempre hi anava caminant des del descampat, per mi era molt fàcil anar-hi perquè estava allà en dos minuts.

 

El descampat que tenim, és un terreny amb un munt de plantes on s’hi vol fer una construcció que encara no sabem, el que sí sabem és que hi ha conills i molts gats que es colen a les cases de desconeguts i comencen a menjar pinso d’altres animals o qualsevol cosa que trobin per allà, i ho sé per experiència.

A part hi ha arbres, escombraries, cases, fanals que il·luminen a la nit i cap mobiliari urbà. No és cap carrer important ni un carrer famós simplement és el meu carrer i el meu preferit.

Mar Llaberia (1r ESO D)

El carrer dels cants dels ocells

El meu carrer es diu Unió. Està situat per sota del carrer principal del poble, La Gran Via. No és un carrer molt ampli però sí que és bastant llarg.

Si comencem a caminar des de la plaça de la Sardana, a la dreta observem una petita botiga de roba, que es diu Dalia. Té un aspecte juvenil i nou. A l'esquerra hi trobem edificis baixos, desgastats amb un aspecte bastant vell. Més endavant, hi trobem dues botigues: una de bicicletes i l'altra és una ferreteria. La ferreteria és molt vella, el cartell està cobert per l’òxid i la pols. A continuació tenim una parc on s'hi passegen els gossos i hi ha unes taules per jugar a ping-pong, hi ha alguns bancs escampats per tot el parc. Davant d'aquest ens trobem uns edificis en obres, pel que es pot veure seran molt alts.

Si continuem caminant, podem veure una plaça envoltada per robustos, alts i frondosos arbres verds, en els quals hi habiten milions d'ocells que es passen el dia cantant. Davant d'aquesta, hi ha edificis i un bar en el qual sempre hi ha molta gent i molt de soroll. Al costat de la plaça hi ha una clínica dental que, segons sembla, sempre està tancada. Al llarg del carrer hi ha edificis i alguns establiments com una fruiteria, una perruqueria per a gossos, un locutori i alguns bars.

L'establiment que més m'agrada és la fleca, de la qual, cada matí, sorgeix una deliciosa olor de pa i pastes acabats de fer que inunda el carrer i es cola per les fosses nasals de la gent que hi passa.

KATHERINE ORTIZ (1R C)