dimarts, 14 de desembre del 2010

Un dia de focs, però no artificials...

Era un dia de grans alegries, un dia molt feliç, per mi també, el gran dia de Sant Joan, el dia dels grans focs artificials.
Haviem que anar a un casament d'uns amics,un feliç matrimoni,em vaig posar el vestit aquell amb la faldilla negra i llarg, el meu preferit, el casement era al Masnou, vam anar allà, a aquell poble tan bonic.
Tots estaven tiran petards negres, de tots tipus i ven bonics, quan nosaltres estavem celebrant el nou matrimoni bonic, quan, el meu veí, va trucar al movil del meu fill, el movil nou i tan tecnológic,li deia que havia un incendi, al nostre bloc, al llarg Carrer Mossen Jacint Verdaguer, el carrer t’han bonic.
Un nano havia tirat un petard gran al pati de darrere I va explotar, fent un incendi que va afectar a tot el nostre bloc sencer, tot es va cremar, menys el nostre pis i uns quants més, em vaig asustar molt, gairabé em va
donar un infart, pensantme que les meves nines s'havien cremat. Quan vam tornar a casa a les 4 de la matinada, tot estava cremat, l'escala tota negra, tot ple de fum, no vam haber-hi victimes, però si un gran ensurt.
El mes impactant, es que estada feta en fets reals.

L’ARBRE CAIGUT

Al davant de la meva vivenda hi ha un arbre espectacular, majestuós. Aquest arbre fa que cada estiu tinguem una bona ombra i estem tots ben frescos. Un ventós dia de tardor, les ràfegues de vent bufaven tant que la gent es va abstenir de sortir de casa. Al cap d’unes hores, el vendaval es va calmar i tots, més assossegats vàrem sortir de les cases i què vam contemplar? Doncs aquell fornit arbre havia platicat.
Va aixafar vàries cases i fanals. Una veïna va trucar als bombers i en qüestió de minuts van arribar.
Vaig badar boca i quan  me n’adonava ja no hi era l’arbre. Hi van plantar una morera ben satisfactòria que a tots ens va agradar. El veí que no podia sortir de casava aconseguir-ho sense cap problema i tots vam tornar a somriure.

Arnau Divins

incendi a la Gran Via

Hola, em dic Joan, i ara explicaré el que va passar al meu carrer fa 2 setmanes.
Era un dia de tardor normal sense cap inconvenient, i de cop i volta, vaig veure fum que sortia d’una finestra gran, però no sortia a quantitat, semblava que estiguessin cuinant.
Començava a sortir més i més negre, la gent mirava preocupada i s’esvarava a mida que el fum s’ennegria.
Vaig trucar als bombers del poble i en uns cinc minuts estaven allà.
Van treure les escales llargues, perquè era un 5é i van començar a pujar van treure a la dona i ella cridava desesperada que el seu marit no hi era.
- El meu marit no hi es!!!
Finalment el marit estava a Barcelona en una reunió i ell deia que ja li havia dit a ella.
El cop a ella li havia afectat.

Trucades a tots els veins

Que, qué va passar fà dues setmanes? Doncs bé, fa dues setmanes uns vailets van anar picant totes les cases del carrer Pintor Pau Roig. Perquè ho feien?
Doncs els nens teníen ganes de gastar brometes pesades a la gent gran i anaven demanant un got d’aigua a cada casa del petit carrer.
Al final quan per fi els vaig cridar l’atenció els xiquets no en van fer pas cas i van seguir picant les casetes del costat.
Quan em vaig empipar de veritat vaig amenaçar als joves amb avisar la policia.
Els joves van demana perdó aducadament i passificament i van anar marxant cap a casa seva. Però jo ja havia telefonat a les seves cases de manera que els seus pares es van empipar molt amb ells

monoleg del meu carrer

Quan m’estava llevant de la migdiada, he alucinat, perqué he vist a uns nois que s’estaven barallant.

He baixat per les escales ,corrent, i quan he arribat abaix m’han donat unes ganes de separar-los....Quan els-hi he dit que no es barallessin, no m’han fet cas i han continuat barallant-se.

He trucat ,rapidament, als mossos d’esquadra, han vingut i els nois,joves, han fugit.

Al dia següent m’els he trobat a la Travessia Miramar i em van demanar perdó per insultar-me.

l´àvia que no pot anar a comprar el pa

Un dia jo a les deu del matí sortia a comprar el pa després de prendrem les
meves 22 pastilles per tots els mals que tinc a tot el cos. Vaig agafar el vastor i les claus de casa
i men vaig anar a comprar el pa. Al sortir de casa vaig veure que en front del forn hi havia un incendi, i em vaig imaginar que semblava la guerra civil de la meva epoca del 96 al 99.


Jo volia anar a comprar el pa, però un bomber molt enfeinat no em va dexar passar, però jo com que soc tant tossuda volia passar fos com fos. Vaig trepitjar amb el vastor i els meus dos peus gegants la manguera i tots els bombers es preguntaven perquè no sortia aigua i jo men vaig anar de rosetes a comprar el pa.


Quan vaig sortir del forn el bomber em va donar un paperet groc i jo li vaig preguntar que era allo i ell em va dir: "es una multa, senyora ha de pagar 500 euros" i jo li vaig respondre: "no pagaré ni un cèntim" i ell em va posar 100 euros més per no fer cas i jo li vaig donar un cop de vastor (un volet).

Robatori de pa afortunat

A veure m’esteu demanant un fet curiós d’aquest carrer? Doncs començem: Jo estava parlant amb les meves amiges, la Pepita i la Lola les joves. De sobte hi venen dos ‘’canallas’’ amb pistoles que volien atracar al forn, jo vaig cridar perquè les pistoles em feien por. Les meves amiges no sabien que pasava i em van preguntar per què cridava, aleshores jo nerviosa vaig assenyalar amb el dit les pistoles. Ellas tambè van cridar i van alborotar tot el carrer de la Mercè.
Aquells dos maleducats i ‘’malparits’’ apuntaven a la dependenta amb les pistoles. De sobte ve un home guapo i fort com un roble i aquest es va tirar sobre els dos ‘’canallas’’. Desprès va venir un policia i va pregutar que va passar, la dependenta, la Pepita, la Lola, el home i jo vam dir els fets. La policia s’en va endur els dos maleducats.
Quan la Pepita, la Lola i jo ja ens anàvem, va venir l’home guapo i fort i em va donar un petò, jo em vaig quedar de pasta de moniato. Jo tenia vint-i-cinc anys. L’home aquell ara és el meu marit, en Francesc que ara és lleig, a qui no suporto més; portem quaranta anys casats, Déu nos en guard. Espero viure molt mès i que el meu marit es mori!!!

Adrià M.