Jo vaig veure per la finestra què passava al carrer de la Mercè, un carrer molt sorollós per on passava molta gent. Dos adolescents, que tenien els cabells arrissats i portaven la roba tacada,a les 11:00 de la nit, amb els monopatins saltants per les voreres i gravant com saltaven. Jo vaig dir que quina poca vergonya tenien els nens.
Estava molt nerviós, no sabia què fer, trucar a la policia o esperar per si se n'anaven però estaven fent molt de soroll i no deixaven dormir a ningú. Al final se’n van anar i em vaig quedar tranquil, me'n vaig anar a veure la tele i me’n vaig anar a dormir.
Ibel
dijous, 9 de desembre del 2010
Obrer malferit
L’altre dia calorós,quan el sol esquerdava les pedres, després de portar la meva néta al col.legi, descansant al balcó de casa meva, ubicada a la Gran Via de Lluís Companys.
Mentre observava la gran obra de la plaça, immediatament, començava a sentir crits, un obrer malferit havia quedat enterrat sota terra, hem vaig posar molt nerviosa, jo des de el balcó no podia fer res, només observava com els seus companys el treien d’aquell lloc.
Al cap d’uns minuts, va arribar l’ambulància, els bombers i la policia. De lluny, es veia com l’obrer es movia, em vaig quedar tranquil·la al mateix moment, la grua continuava treballant com si no hagués passat res.
Jo pensava atentament...´´com han canviat les coses´´ quina poca solidaritat i companyonia, en altres temps, en la meva joventut, era tot diferent. El món modern d’avui, ens portarà a ser menys sensibles.
Óscar
Mentre observava la gran obra de la plaça, immediatament, començava a sentir crits, un obrer malferit havia quedat enterrat sota terra, hem vaig posar molt nerviosa, jo des de el balcó no podia fer res, només observava com els seus companys el treien d’aquell lloc.
Al cap d’uns minuts, va arribar l’ambulància, els bombers i la policia. De lluny, es veia com l’obrer es movia, em vaig quedar tranquil·la al mateix moment, la grua continuava treballant com si no hagués passat res.
Jo pensava atentament...´´com han canviat les coses´´ quina poca solidaritat i companyonia, en altres temps, en la meva joventut, era tot diferent. El món modern d’avui, ens portarà a ser menys sensibles.
Óscar
EL GOS QUE NO ES MOVIA!
Vavaig mirar pper la fifinestra de de cassa meva, observava el meu carrer; c/ Girona. Eeem vaig mimirar el reregotge i quaquan vavaig totornar a mimirar, vvaig veure un gogos que mmirava casa memeva.
Vavaig escoltar a la mmeva dodona que em cridava EEl SOSOPAAR! Ii vavaig anar, vavaig sopar momolt ppoc, peperquè els vellets cocom jo, no sosopem gairé.
Vavaig totornar a mimirar pper la fifinestra i el vavaig veure allà mirant-me.
Vavaig anar a dodormir i a leles set, em vavaig dedespertar. Vaig totornar a mirar ii el vavaig veure allà, vvavan passar tetres hores hores i ququatre i jojo eeespantat perperquè nnono es momovia.
vavan papassar dodos didies i aal fifinal vavaig sosortira peper veveure’l i eera un gogos dede pepeluix!
Jojo em prepreguntava: quque fafa un gogos de pepeluix al meu carrer; sisi allà nonomes viviuen vevellets cocom jo?
AMANDA G.
Vavaig escoltar a la mmeva dodona que em cridava EEl SOSOPAAR! Ii vavaig anar, vavaig sopar momolt ppoc, peperquè els vellets cocom jo, no sosopem gairé.
Vavaig totornar a mimirar pper la fifinestra i el vavaig veure allà mirant-me.
Vavaig anar a dodormir i a leles set, em vavaig dedespertar. Vaig totornar a mirar ii el vavaig veure allà, vvavan passar tetres hores hores i ququatre i jojo eeespantat perperquè nnono es momovia.
vavan papassar dodos didies i aal fifinal vavaig sosortira peper veveure’l i eera un gogos dede pepeluix!
Jojo em prepreguntava: quque fafa un gogos de pepeluix al meu carrer; sisi allà nonomes viviuen vevellets cocom jo?
AMANDA G.
Uns veïns nous
Hola sóc en Jordi, i sóc el cosí de la Camil·la.
Ara us explicaré una cosa que va passar al seu carrer, el carrrer Avinguda de Catalunya.
Ella em va explicar que els gats menuts de la veïna han tingut uns gatets molt macos! I diu que vol donar-ne uns quants.
La meva cosina està molt contenta, i la seva germana petita també. La veïna els hi ha dit que si volen es poden quedar un o dos. La Camil·la diu que em poden donar un a mi i al meu germà gran, i per suposat un a la Camil·la i a la seva germana. Doncs així va ser: jo me'n vaig quedar un, i l’altre la meva cosina, i això que ella ja té un, bueno ara ja en té dos! Jaja!
Camila C.
Ara us explicaré una cosa que va passar al seu carrer, el carrrer Avinguda de Catalunya.
Ella em va explicar que els gats menuts de la veïna han tingut uns gatets molt macos! I diu que vol donar-ne uns quants.
La meva cosina està molt contenta, i la seva germana petita també. La veïna els hi ha dit que si volen es poden quedar un o dos. La Camil·la diu que em poden donar un a mi i al meu germà gran, i per suposat un a la Camil·la i a la seva germana. Doncs així va ser: jo me'n vaig quedar un, i l’altre la meva cosina, i això que ella ja té un, bueno ara ja en té dos! Jaja!
Camila C.
divendres, 3 de desembre del 2010
Una olor estranya
Cada vegada que surto al meu balcó gran, sempre trobo la mateixa gent: nens petits jugant, uns adolescents parlant o gent jove prenent alguna cosa en un bar.
Quan em vaig mudar a Premià de Mar amb els meus pares justament en el carrer “Santiago Rusinyol”, vaig notar que era un carrer molt bonic, perquè veia que hi havia molts nens de la meva edat i que podia jugar amb ells al parc.
Ara per ara, com que sóc petita i no sé res, no puc explicar molta cosa, però mai ha passat res de bo. Però fa foc hi va haver un fet no gaire curiós, però com en el meu carrer no hi viu ningú estrany no passa res d’interessant. Va passar que un veí va notar una olor estranya i va provocar el caos.
L’any passat un veí va deixar el cotxe en el pàrquing i va notar una olor estranya, una olor a gas, precisament, pensava que hi havia un canonada trencada o alguna cosa semblant. Al cap d’una estona van venir els bombers i la policia vestits amb una roba molt divertida i ampla amb unes bombones d’oxigen que pesaven moltíssim!
El meu pare va baixar a veure què passava, mentre jo estava al llit.
Al final es va saber que no era una olor de gas si no un mal presentiment del veí i el veí va quedar en ridícul.
Guillem Tur
dijous, 2 de desembre del 2010
El lladre del camí del mig
Hola em dic Juan i tinc 80 anys, i ara us explicaré la meva història vergonyosa.
Un dia estava amb els meus amics vellets, i vaig veure una cosa que no em podia creure!
Vaig veure com robaven a casa del meu veí. No sabia què fer, perquè em feia por. Però,
em vaig preguntar:
-En el camí del mig robant? I a casa dels meus veïns?
En el camí del mig mai havien robat, i a casa dels meus veïns, era impossible! No eren rics i no tenien res valuós.
Jo, per fer-me el bon veí i amic, vaig anar fins a la seva casa. Quan vaig arribar li vaig tocar l’esquena i li vaig dir:
-Tu! Que fas robant a casa dels meus veïns? Ves-te’n d’aquí!
És va girar, i... ERA LA MINYONA! Em vaig quedar bocabadat! Em vaig posar vermell!
La minyona va començar a riure. Li vaig dir perquè anava vestida tota negra, i em va dir que havia mort la seva amiga.
Al final em va convidar a pendre un té, vam estar parlant i vam fer bona amistat.
I així és com acaba la meva súper història vergonyosa del camí del mig.
Espero que el Pep i la Rosa no s’adonin que he dit a la seva minyona. Si la minyona ho diual Pep i a la Rosa no sé si em denunciaran.
Paula B.
Un dia estava amb els meus amics vellets, i vaig veure una cosa que no em podia creure!
Vaig veure com robaven a casa del meu veí. No sabia què fer, perquè em feia por. Però,
em vaig preguntar:
-En el camí del mig robant? I a casa dels meus veïns?
En el camí del mig mai havien robat, i a casa dels meus veïns, era impossible! No eren rics i no tenien res valuós.
Jo, per fer-me el bon veí i amic, vaig anar fins a la seva casa. Quan vaig arribar li vaig tocar l’esquena i li vaig dir:
-Tu! Que fas robant a casa dels meus veïns? Ves-te’n d’aquí!
És va girar, i... ERA LA MINYONA! Em vaig quedar bocabadat! Em vaig posar vermell!
La minyona va començar a riure. Li vaig dir perquè anava vestida tota negra, i em va dir que havia mort la seva amiga.
Al final em va convidar a pendre un té, vam estar parlant i vam fer bona amistat.
I així és com acaba la meva súper història vergonyosa del camí del mig.
Espero que el Pep i la Rosa no s’adonin que he dit a la seva minyona. Si la minyona ho diual Pep i a la Rosa no sé si em denunciaran.
Paula B.
Una preocupació d'infart
Un calorós dia d’estiu, mirant per la finestra, al meu carrer Mossèn Jacint Verdaguer, vaig veure una cosa que em va deixar glaçadíssim. Un grup de nois anaven pel carrer i li van fer un ensurt a una veïna meva. Es van amagar darrere d’unes escombreries i , quan passava per davant, la van espantar i li va donar un infart.
Jo em vaig quedar totalment bloquejat i parat, no sabia què fer. Sort que,passava per allí una ambulància a tota velocitat, la qual va agafar a la meva veïna i la va portar a l’hospital.
L’endemà, tots els veïns vam anar a veure-la i van aparèixer els joves que li van fer l’infart. Al final, els nois van anar a veure-la a l’hospital les setmanes següents per compensar el que van fer.
Marc A.
Jo em vaig quedar totalment bloquejat i parat, no sabia què fer. Sort que,passava per allí una ambulància a tota velocitat, la qual va agafar a la meva veïna i la va portar a l’hospital.
L’endemà, tots els veïns vam anar a veure-la i van aparèixer els joves que li van fer l’infart. Al final, els nois van anar a veure-la a l’hospital les setmanes següents per compensar el que van fer.
Marc A.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)