Un dia al nostre carrer per la nit, quan era molt de fred, estava plovent, i també hi havia tempesta. A nosaltres ens va fer molta por.
La meva filla, va anar al balcó corrents per veure com plovia i va veure que hi havia bombers, ens va cridar i vam anar ràpid per veure que treien un arbre del camí Sant Francesc, que ha caigut amb la força del vent. La gent mirava què passava, molt curiosos i extrenats. La meva dona no va poder fer el sopar, perquè es va tallar la llum.
Ens vam seure amb espelmes fins que va tornar la llum va anar la meva filla al balcó per veure que feien i va veure que els bombers se n’havien anat.
Loubna
dissabte, 25 de desembre del 2010
dilluns, 20 de desembre del 2010
LA MEVA ÀVIA TANCA ELS CONTENIDORS
Això va passar al meu carrer fa molts anys.
Abans al meu carrer no hi havia contenidors de brossa i cadascú la deixava a la seva porta.
L’ajuntament va decidir posar els contenidors al meu carrer, av. Barcelona. Quan ens vam assabentar tots els veïns, ens vam posar molt contents, perquè vam pensar que el carrer estaria molt més net. Però va haver-hi un problema, cap veí volia tenir el contenidor a la seva porta.
Al final el van posar a la cantonada just a sota del balcó de la meva àvia.
Quan van posar el contenidor, l’ajuntament va distribuir uns papers explicant que les escombraries s’havien de llençar des de les cinc de la tarda fins que passés el camió de les escombraries. Però tothom les llençava quan volia i quan va arribar l’estiu la meva àvia no podia sortir al balcó de la mala olor que feia.
Per això ella va decidir tancar amb candau el contenidor, perquè ningú llencés les escombraries fora de l’horari indicat.
Tots els veïns es van enfadar amb ella perquè en quan passava el camió baixava i tancava el contenidor i l’obria al migdia del dia següent, un cop a la setmana, agafava una garrafa de lleixiu i una escombra i netejava el contenidor.
Els veïns la van denunciar, però l’ajuntament va dir que si ella tenia el contenidor obert en els horaris indicats, ja estava bé el que feia.
Ella deia que el que no volgués que el contenidor es tanqués el posés al sota de casa seva.
Els veïns van anar a la ràdio i ho van explicar, i des d’aquell tothom coneix a la meva àvia com la dona qué tancava el contenidor amb candau.
Al final els veïns es van acostumar i així vam estar molts anys, fins que van obrir la Via Primília i van posar els contenidors allà.
Laia P.
Abans al meu carrer no hi havia contenidors de brossa i cadascú la deixava a la seva porta.
L’ajuntament va decidir posar els contenidors al meu carrer, av. Barcelona. Quan ens vam assabentar tots els veïns, ens vam posar molt contents, perquè vam pensar que el carrer estaria molt més net. Però va haver-hi un problema, cap veí volia tenir el contenidor a la seva porta.
Al final el van posar a la cantonada just a sota del balcó de la meva àvia.
Quan van posar el contenidor, l’ajuntament va distribuir uns papers explicant que les escombraries s’havien de llençar des de les cinc de la tarda fins que passés el camió de les escombraries. Però tothom les llençava quan volia i quan va arribar l’estiu la meva àvia no podia sortir al balcó de la mala olor que feia.
Per això ella va decidir tancar amb candau el contenidor, perquè ningú llencés les escombraries fora de l’horari indicat.
Tots els veïns es van enfadar amb ella perquè en quan passava el camió baixava i tancava el contenidor i l’obria al migdia del dia següent, un cop a la setmana, agafava una garrafa de lleixiu i una escombra i netejava el contenidor.
Els veïns la van denunciar, però l’ajuntament va dir que si ella tenia el contenidor obert en els horaris indicats, ja estava bé el que feia.
Ella deia que el que no volgués que el contenidor es tanqués el posés al sota de casa seva.
Els veïns van anar a la ràdio i ho van explicar, i des d’aquell tothom coneix a la meva àvia com la dona qué tancava el contenidor amb candau.
Al final els veïns es van acostumar i així vam estar molts anys, fins que van obrir la Via Primília i van posar els contenidors allà.
Laia P.
divendres, 17 de desembre del 2010
les baralles del meu carrer
fa molt de temps... ara no m'enrecordo quin dia era però va haver una discusió en el meu carrer.
soc una velleta de 78 anys adicte al ordinador .
la baalla ba començar amb un tema de diners perquè un li debia diners a l'altra. després es van encarar i perquè si no es maten allà.
jo estava cagada perque feien uns grits que s'escoltava des del carrers girona. menos mal que estava el meu marit perque si no hem moro d'un infart.
el que li debia diners li ba pagar i tot s'hen va arreglar
dimarts, 14 de desembre del 2010
EL DIA MÉS GLORIÓS DE LA MEVA VIDA
Jo sóc una “vella rancia”, em moriria per diners. Ho dic perquè sóc
molt sincera. Visc al carrer Unió, tinc 76 anys, sóc “catalana pura”. No sóc gens amable.
Avui anava pel carrer tota tranquila. He de dir que sempre que vaig pel carrer vaig mirant cap al terra, a veure si trobo algun “duro”. Mentre caminava tota sola mirava cap al terra, però no veia res més que papers.
De sobte vaig veure una cosa brillant, vaig anar corrents cap allà. Em treia la gent del davant amb el meu bastó. M’hi vaig llençar a sobre com si fos un porter de futbol, però no era més que un vidre. Jo vaig pensar: quina “merda”!
Anava en recerca de l’impossible, trobar alguna “pesseta”. Caminant darrere un nen d’ uns 16 anys vaig veure com treia del moneder 60 euros. se’ls va ficar a la butxaca del darrere. Es va parar davant d’una casa.
Semblava estar esperant algú i es va asseure. Vaig veure com 3 billets de 20 euros li queien de la butxaca. Ell no sen va adonar i quan arribà el seu amic van marxar. Jon no li vaig dir res, vaig aprofitar per agafar tot aquell munt de diners. Em vaig posar a cridar com una boja: 60 euros!!! aahhhh!!!
Vaig tornar a casa i el meu fill em demanà diners. Jo li vaig dir que si hagues vist com els havia aconseguit els 60 euros no m’haguès demanat ni un “duro”.
Això es tot el que vaig passar per aconseguir diners, avui pel matí
molt sincera. Visc al carrer Unió, tinc 76 anys, sóc “catalana pura”. No sóc gens amable.
Avui anava pel carrer tota tranquila. He de dir que sempre que vaig pel carrer vaig mirant cap al terra, a veure si trobo algun “duro”. Mentre caminava tota sola mirava cap al terra, però no veia res més que papers.
De sobte vaig veure una cosa brillant, vaig anar corrents cap allà. Em treia la gent del davant amb el meu bastó. M’hi vaig llençar a sobre com si fos un porter de futbol, però no era més que un vidre. Jo vaig pensar: quina “merda”!
Anava en recerca de l’impossible, trobar alguna “pesseta”. Caminant darrere un nen d’ uns 16 anys vaig veure com treia del moneder 60 euros. se’ls va ficar a la butxaca del darrere. Es va parar davant d’una casa.
Semblava estar esperant algú i es va asseure. Vaig veure com 3 billets de 20 euros li queien de la butxaca. Ell no sen va adonar i quan arribà el seu amic van marxar. Jon no li vaig dir res, vaig aprofitar per agafar tot aquell munt de diners. Em vaig posar a cridar com una boja: 60 euros!!! aahhhh!!!
Vaig tornar a casa i el meu fill em demanà diners. Jo li vaig dir que si hagues vist com els havia aconseguit els 60 euros no m’haguès demanat ni un “duro”.
Això es tot el que vaig passar per aconseguir diners, avui pel matí
INCIDENT AL CARRER UNIÓ
Era un dia normal i tranquil era un dia de aquells en que no pasaria res però va pasar jo i un amic vem veure un tio que estava fontentli ostias a un home dintre un cotxe el home tot espantat va trucar a la policia i abans li va dir surt de puto cotxe i el tio va sortir corrers amb el cotxe va aber mes van donar voltes per el poble era com una accena de persecusio jo em vaig quedar de pedra el meu amic riense i lo demes es historia.
L´incendi
Monolog
Un dia, exactament el dia de Sant Joan, un dia molt esperat pels nens, jo Fernanda de Gea vaig celebrar el dia de Sant Joan amb tota la família la millor manera de fer-ho, el meu fill la meva filla i tots els altres.
Jo visc al carrer d´Enrique Granados, vam sopar i fer de tot fins que van arribar les 12 de la nit, l´hora de tirar el petards.
Com que tots no voliem baixar no teniem ganes de baixar en pijama, vam anar al terrat a tirar els petards fins que per error vam començar a tirar petards pel balcó i un dels forts va quedar al terrat.
Bum
Tot ledifisi es va cremar i tot vam ser desollats
Tot per ganduls
Un dia, exactament el dia de Sant Joan, un dia molt esperat pels nens, jo Fernanda de Gea vaig celebrar el dia de Sant Joan amb tota la família la millor manera de fer-ho, el meu fill la meva filla i tots els altres.
Jo visc al carrer d´Enrique Granados, vam sopar i fer de tot fins que van arribar les 12 de la nit, l´hora de tirar el petards.
Com que tots no voliem baixar no teniem ganes de baixar en pijama, vam anar al terrat a tirar els petards fins que per error vam començar a tirar petards pel balcó i un dels forts va quedar al terrat.
Bum
Tot ledifisi es va cremar i tot vam ser desollats
Tot per ganduls
Les històries de les amigues del bingo
Com cada dia vaig a la plaça del Carrer Montserrat un lloc molt bonic, per la tarda amb les meves amigues del bingo, unes addictes al joc. Sempre parlem del mateix, de quan tornarem al bingo però aquella tarda vam veure com uns nens lluitaven per una pilota, tan rodona com els seus caps.
-Que ha sigut penalti!!!
-Que no, no veus que has caigut tu sol inútil!!!
-Ei,ei i per que no tirem la pilota cap adalt i ja està?
-No, ha sigut penalti, sinó que t’ho digui en Joan que ha sigut qui m’ha ficat la traveta!!!
-Que jo te ficat la traveta, apa ves-te’n a l’oculista a que et posin ulleres sec, però da igual no et salvarà ni això.
… … … … … … … … … … …
-Les meves amigues i jo vam pensar que quina tonteria tot allò i que en el nostre temps això no hagués passat.
-Que ha sigut penalti!!!
-Que no, no veus que has caigut tu sol inútil!!!
-Ei,ei i per que no tirem la pilota cap adalt i ja està?
-No, ha sigut penalti, sinó que t’ho digui en Joan que ha sigut qui m’ha ficat la traveta!!!
-Que jo te ficat la traveta, apa ves-te’n a l’oculista a que et posin ulleres sec, però da igual no et salvarà ni això.
… … … … … … … … … … …
-Les meves amigues i jo vam pensar que quina tonteria tot allò i que en el nostre temps això no hagués passat.
Roger
Subscriure's a:
Missatges (Atom)