El meu carrer és el
carrer Núria. No és un carrer com la Gran Via, ni el més petit, és mitjà. Està
dividit per l’escola Sant Cristòfol. No té arbres, però algunes plantes de les
cases li donen un color molt bonic. És tranquil, no passen gaire cotxes, però
hi ha un mecànic al costat, on, de vegades, entren molts cotxes però normalment
no en passen gaires.
Està ben asfaltat i, per
tant, quan passen cotxes, no fan gaires rebombori.
Al final del carrer hi
ha una plaça on pots anar a jugar. També hi ha el camp de futbol de Premià de
Mar. A part del camp de futbol també hi ha un dojo molt maco per aprendre
karate, una residència, el mecànic , i, quan passes per davant, se sent l’olor de gasolina, i també hi ha una
botiga petita de cotxes.
El carrer està format
per diferents parts; la de la plaça, la residència, el mecànic, la botiga de
cotxes… I tots amb molts colors i olors, gris de la vorera i del mecànic, groc
d’algunes cases, verd del camp de futbol, blau del reflex del cel, l’olor de
benzina del mecànic. La vorera fa olor de cera (perquè un dia n’hi vaig posar
una mica per fer trucs amb el patinet), i quan fa una mica de vent se senten unes campanetes, i se sent
l’aspiradora d’un veí que renta el seu taxi.
Per a mi, és un carrer
molt acollidor. I així és el carrer on jo visc.
Francesc R
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada